Es creien que coneixien tant Jesús que eren incapaços de creure en ell. L’havien vist jugar de petit pels carrers amb els altres nens i treballar amb Josep en feines manuals. S’havien format una idea tan petrificada de Jesús que ja no el podien veure en un altre rol que no fos el que pertocava a un natzarè qualsevol de la seva edat: el que ha de fer aquest home és casar-se d’una vegada i tornar a la feina que va aprendre al costat del seu pare. No és estrany que Jesús els digués que trobava més fe entre els estrangers que no pas en el seu poble natal.
Ens hem de preguntar si nosaltres, cristians d’avui, no som una mica com els natzarens del segle primer. Ens fem una imatge preconcebuda de Jesús i ja no hi ha res ni ningú que ens en pugui treure. Fem de Jesús una ideologia, ens imaginem que Jesús és tal com nosaltres volem que sigui. Uns es queden amb un Jesús molt espiritual que es passa tot el dia a la muntanya de genolls pregant el Pare en un silenci sagrat. Altres amb un Jesús miracler que va resolent un per un tots els problemes que la gent li presenta, siguin de salut, de família o de feina. Altres amb un Jesús activista que no para de denunciar les injustícies dels fariseus, els saduceus i els romans.
Dit això, no espereu que el mossèn us defineixi qui és Jesús de debò, perquè no faria altra cosa que caure ell també en la seva ideologia. Segur que Jesús té molt dels tres aspectes que abans he descrit (intimitat amb el Pare, proximitat amb la gent, denúncia de les injustícies) i d’altres que segurament em deixo. Però el més important és que, tal com ell mateix va dir, és qui ve a complir la voluntat de Déu sobre la humanitat. Ell és “el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Per tant, no es tracta de definir Jesús i portar-lo al nostre terreny sinó de deixar que ell ens defineixi, que ens manifesti qui som de debò, que ens transformi i que transformi el món en què vivim. Deixar que ell prengui la iniciativa. I oposar el mínim possible de resistència.
Avui tots busquem l’aprovació dels altres i ens alegrem pels m’agrades de l’última foto que hem penjat a qualsevol xarxa social. Jesús no deixava ningú indiferent però no era precisament un col·leccionista de m’agrades. Sabia quina era la seva missió i la seguia tant si era aprovat per la gent com si el criticaven. D’això se’n diu llibertat interior. Demanem a Jesús que ens doni aquesta llibertat per tal de poder seguir-lo, conscients que ser els seus deixebles vol dir anar moltes vegades a contracorrent.
Jordi Vila Borràs