En els meus temps de professor de física i química, de tant en tant em divertia agafar els alumnes desprevinguts. Podia entrar com sempre a classe i, per exemple, començar a dir: “Bé, com us ho vaig dir l’altre dia, ja sabeu que l’aigua està formada per àtoms d’oxigen i de nitrogen”. Amb una mica de sort algú aixecava tímidament la mà i deia: “professor, no era oxigen i hidrogen?” Aleshores aprofitava per felicitar-lo. Uns quants feien cara de “ja m’havia semblat que alguna cosa no lligava, he estat a punt de dir-ho”. Altres feien cara de no entendre res i de no veure la diferència. Normalment les diverses reaccions corresponien a les diverses notes que traurien al proper examen: excel·lent, aprovat o suspens.
Alguna vegada he pensat: ¿i si m’atrevís a fer una cosa semblant quan predico a l’església? Si un dia dic que Jesús va ser pecador com tots nosaltres, ¿algú s’ho empassaria? ¿Algú s’atreviria a portar-me la contrària? Hem de fer com Chesterton, que quan entrava a l’església es treia el barret però no pas el cap. Els cristians no tenim prohibit pensar, ben al contrari, se’ns proposa el repte de pensar misteris, d’arribar fins al llindar de l’impensable.
Sí, necessitem formació bíblica i doctrinal per a poder reconèixer la veu de Jesús com a ovelles seves que som, i que no ens donin gat per llebre. I també necessitem formació espiritual. Aprendre a copsar la presència i les crides de Déu en els esdeveniments de cada dia, discernir entre allò que ens acosta a Déu i allò que ens n’allunya. Escoltar les crides divines que s’expressen en els nostres sentiments, desigs, aspiracions, propòsits… Deixar d’escoltar els cants de sirena del “fes el que et vingui de gust”, “mira per tu mateix”, “fes com tothom”, “no siguis idealista”… Aprendre a seguir Jesús caminant cap a Jerusalem, carregar la pròpia creu, tenir els mateixos sentiments que ell tenia… Esbrinar les llavors del Regne de Déu que van naixent de manera humil i silenciosa en el nostre món, tan amant del luxe i la cridòria.
Hi ha alumnes que van a classe a ocupar una cadira i poca cosa més. Hi són però com si no hi fossin. Han assumit la rutina de l’horari escolar però no els aprofita per a res. Compte que no ens passi igual amb les misses. No n’hi ha prou de venir cada diumenge. Ens cal aprofitar-la, ens cal aprendre a reconèixer la veu de Jesús, que ens vol acompanyar tota la vida, també quan sortim al carrer, quan som a casa o a la feina, quan estem malalts i quan ens fem vells. Ens hi va la vida. Ens hi va la vida eterna.
Jordi Vila Borràs