Llum i foscor queden aquí ben representades per l’actitud de Jesús i la dels deixebles i els fariseus que l’envoltaven.
Els deixebles estan intrigats des del començament per saber «qui va pecar perquè naixés cec aquest home, ell o els seus pares». Els fariseus s’indignen perquè, curant el cec, Jesús ha violat el repòs del dissabte. Tant uns com altres tenen, doncs, una mirada semblant: una obsessió malaltissa pel pecat, com si fos allò que té realment gruix i pes en el món.
Jesús, en canvi, no mira el pecat sinó que veu un home necessitat de llum. Ell, que és la Llum del món, no s’atura davant de cap precepte i fa que els ulls d’aquell cec s’omplin de claror. El pecat no compta, no és altra cosa que l’absència de Déu. La millor manera de foragitar el pecat no és fer-se esclau de la llei sinó transmissor de l’amor de Déu a la humanitat.
Curiosament, en aquest evangeli ens podem identificar tant amb el cec com amb Jesús. Ens identifiquem amb el cec perquè tenim foscor al voltant i dins nostre, perquè necessitem que la trobada amb Jesús aclareixi les nostres vides. Ens identifiquem amb Jesús perquè, com a deixebles seus, hem de ser llum del món: no brillem amb llum pròpia, però som transparència de la seva claror.
En aquests dies penitencials de Quaresma, quan som convidats a confessar els pecats i a rebre el sagrament del perdó, aquest evangeli ens fa adonar que l’objectiu de la nostra vida cristiana no és simplement la purificació dels pecats, sinó rebre la claror, l’amor, la vida nova que Jesús ve a portar-nos.
Jordi Vila