Recordo haver tingut un alumne que, quan volia, sabia mostrar-se atent, amable i intel·ligent, però que la major part del temps era mandrós i mal educat. Una vegada al pati li vaig fer notar aquesta dualitat i li vaig preguntar a què pensava que era degut. Ell em va dir que sabia que podia ser un bon estudiant, però que no valia la pena perquè de totes maneres els seus pares passaven d’ell.
Estic segur que aquell noi hauria preferit que els pares el castiguessin a haver de suportar la indiferència. Si no sóc important per als pares, és que segurament no ho seré per a ningú.
Així és com hem d’entendre el missatge de la primera lectura. Certament un Déu enutjat sense remei a causa dels pecats del poble, un Déu enrabiat que castiga amb la violència i l’opressió, no és encara el Déu de què ens parla Jesús. Però és, si més no, un Déu que es preocupa pel poble.
De petits tots hem plorat per una injecció o per un càstig i hem sentit que ens deien: ho faig pel teu bé. No ho podíem entendre, però ho hem entès en fer-nos grans. Així també nosaltres hem entès, sobretot gràcies a Jesús, que Déu sempre actua en bé nostre, fins i tot quan alguna vegada sembla que ens castiga. Saber tolerar el fracàs i la derrota forma part de la maduració de la persona.
Una de les coses més consoladores que podem fer és repassar la nostra història personal i prendre consciència de com Déu hi ha estat sempre present, acompanyant, guiant, protegint… fins i tot en els moments que ens han pogut semblar més durs.
Jordi Vila Borràs