Una paràbola tan potent i suggerent com la d’avui no requereix gaires comentaris. Podem reconèixer amb facilitat i amb emoció en el fill tantes vides trencades, tantes il·lusions esvaïdes, tanta nostàlgia de tornar a ser un mateix, de tenir un lloc a casa, de ser reconegut com a fill. La sorpresa de la paràbola d’avui és que el pare desitja més el retorn que no pas el fill petit. Aquest ha necessitat temps per a reflexionar i preparar-se per al retrobament. El pare feia temps que ho esperava.
Podem reconèixer també en la paràbola tant de càlcul egoista, tant legalisme fred, tanta indiferència davant el sofriment dels petits. Fills grans que se senten responsables del compte de resultats de l’empresa i no pas dels drames dels treballadors que es queden a l’atur, polítics entestats a salvar l’economia, la pàtria o el que sigui, a costa de marginar els que no caben en el sistema. Hi ha molts cors endurits en el món d’avui, tancats al diàleg, incapaços de compassió.
En les nostres històries personals, tots tenim alguna cosa del fill petit i alguna altra del gran. Tant se val la proporció. El que importa és que tots som cridats a identificar-nos amb el pare. El món d’avui espera que les esglésies siguem comunitats acollidores, on els fills pròdigs puguin tornar a sentir-se persones. Comunitats on no s’assenyali amb el dit algú que ve de la prostitució, del narcotràfic, de la presó o de la clínica avortista. Comunitats on ens interessem els uns pels altres però no ens jutgem els uns als altres, perquè vivim del perdó del Pare.
El món d’avui també espera esglésies que posin un toc d’humanitat i d’obertura en tantes existències fredes, tancades, enquistades en el seu dogma de l’adoració del diner. Comunitats que convidin tants germans grans, fidels complidors de lleis i reglaments, a descobrir que hi ha una llei divina superior a totes les altres, que és la llei de l’amor. Un amor que abraça fins i tot els qui havien quedat fora de la llei, i així fa possible no tan sols el perdó del Pare sinó fins i tot el perdó entre germans.
Jordi Vila