Els extrems es toquen, i així mateix passava amb els dos germans. Tots dos patien el mateix mal. En el fons, eren dos pobres diables que intentaven aprendre a viure però que anaven directes cap al suspens.
El petit era un bala perduda. Havia entès que el temps passa i que cal aprofitar i esprémer el goig de cada instant. Viu la vida. Carpe diem. Gosa gaudir. Tota la resta són noses i rèmores. Cal atrevir-se a ser lliure, enriquir-se amb experiències, vèncer les pors, no fer cas de la veu de la consciència. Si no ho fas, després te’n penediràs.
El gran era un escarràs. S’havia fet imprescindible per al manteniment de l’ordre de la casa i la prosperitat del negoci. Era natural que tot estigués sota el seu control, atès que ell era el centre del món. Amb el seu esforç s’havia convertit en un ésser superior, i això l’omplia de satisfacció i li compensava la renúncia a tants plaers als quals es donava la gent d’inferior categoria.
Anaven directes cap al suspens. El petit s’abocava a un accident estrepitós. Si vius accelerat, mors d’accident. Havia comprat molts números per morir en una baralla de carrer, o d’una sobredosi, o podrint-se a la garjola. Mort violenta, vida estroncada.
El gran anava transformant la seva casa pairal en un magnífic i fred mausoleu on cap alenada d’aire fresc ni cap raig de sol furtiu poguessin alterar l’atmosfera controlada i l’ordre establert. Cos incorrupte, mort en vida.
Per sort, el pare entra en escena i dóna a cada fill la lliçó que necessita. El fill petit, que buscava en el gaudi el sentit de la vida, aprèn que la felicitat no rau en els diners, en els plaers, en la disbauxa, sinó en la trobada, en la unió, en l’amor, que vol dir ser feliç perquè l’altre ho és. Com més coses provava, més s’enfonsava. Ara que torna a casa, recobra la dignitat de fill i troba el seu lloc en el món.
El fill gran és convidat a comprendre que no hi ha cap bé material ni cap ordre establert que mereixin el sacrifici d’una vida, que l’única cosa per la qual cal donar la vida és el bé de les persones, el reforçament dels vincles, la reconstrucció de la família.
Déu és aquest pare que no castiga, que acull, que abraça, que ensenya. Tant de bo que assimilem aquesta lliçó: tots plegats no som altra cosa que aprenents de l’ofici de viure, i Déu és el Pare pacient i amorós disposat a acollir-nos i obrir de nou la porta de casa, malgrat les ferides i els errors comesos. Ell no obre la boca per renyar-nos ni alça la mà en senyal d’amenaça, sinó que de cada problema en fa una oportunitat i de cada fracàs una lliçó que ens aproxima al gaudi de la felicitat de casa seva.
Jordi Vila Borràs