Això de ser la sal de la terra i la llum del món sona com una bonica frase motivacional, però sembla quedar molt lluny de l’abast del petit ramat, cada cop més petit, que la sentim proclamar aquest diumenge a missa. ¿De debò som la sal de la terra i la llum del món, o més aviat som els últims de Filipines? ¿Com és que Jesús no crida altra gent, més jove i més capaç que nosaltres, si vol que el món es transformi en el seu Regne?
D’infant i de jove vaig ser educat en un col·legi marista. Els germans maristes van ser molt importants no sols en la meva formació acadèmica sinó també en el meu creixement en la fe. N’hi ha uns quants dels quals guardo un gran record i admiració. D’entre ells, segurament el número dos del rànquing, un germà molt peculiar. El vaig conèixer quan ja era gran. Era natural d’un poble de Navarra i va entrar al noviciat de ben jovenet. Els germans maristes es dediquen a l’ensenyament, i ell, poc després d’estrenar-se com a mestre, va començar a patir unes migranyes terribles que es repetien cada cop que anava a fer classe. Passat un temps el metge li va dir que el seu mal no tenia remei i que havia de deixar l’ensenyament. Podem imaginar com es deuria sentir: inútil per a la vocació a la qual havia estat cridat. El provincial el va destinar al convent de Bellpuig de les Avellanes perquè es cuidés de les terres que l’envoltaven. Allà va tornar a somriure. Va ser feliç treballant de pagès i lloant Déu. I quan els grups de joves hi anàvem, per Pasqua o a l’estiu, hi trobàvem algú que ens acollia amb simplicitat i joia, i que amb paraules senzilles ens transmetia tota una saviesa de vida. Sí, un home que havien declarat inútil per a l’ensenyament s’havia convertit en un mestre de debò.
Això mateix ho va experimentar Pau. En anar a Corint li van fallar els recursos amb què comptava. Ell, que era un home determinat, intel·ligent i eloqüent, es va presentar davant els corintis «feble, esporuguit i tremolós». Però el Senyor es va valer d’ell per presentar la bona notícia de Jesucrist. I a fe de Déu que se’n va sortir.
No hem de llençar, doncs, la tovallola amb l’excusa que no en sabem o que no podem. El Senyor no ens demana res que estigui fora del nostre abast, però sí que li oferim tot el que tenim i que no ens fem enrere. És cert que les nostres comunitats, parlant humanament, són febles i poc estructurades. La majoria de nosaltres ens trobem en els dos extrems de la vida, els menys productius parlant en termes econòmics: els infants i la gent gran. ¿On són els joves? ¿On són els adults? També n’hi ha, és clar, però són una petita minoria.
Ara bé, ¡quanta saviesa pot transmetre una persona gran que se sap estimada i guiada per Déu! ¿I qui millor que un infant per connectar amb aquesta saviesa i aprofitar-la com a motor de la seva vida? Ho diu el profeta Joel: els vostres vells tindran somnis i els vostres fills i filles profetitzaran. Sí, els vells, amb la seva experiència, han après el que de veritat val la pena i hi somien. Els infants, com esponges que xuclen, poden absorbir aquests somnis i convertir-los en projectes per a un demà millor. I així el Regne de Déu continua endavant de la mà dels més febles i els que menys compten. Sí, també nosaltres hem de ser sal de la terra i llum del món.
Jordi Vila Borràs