Jo ho vaig viure amb el meu pare, i suposo que ho ha viscut molta gent. Quan una persona nota que li queda poc temps de viure en aquest món, les seves paraules tenen una densitat diferent. Expressen els sentiments amb menys pudor i, per tal de deixar-ho tot en ordre, donen les últimes recomanacions i consignes. A vegades ha de passar temps fins que ens adonem del valor d’aquelles paraules.
L’evangeli d’avui, tan breu, té aquesta densitat i aquest valor. Ens trobem a l’últim sopar, quan Jesús, conscient que havia arribat l’hora de passar d’aquest món al Pare, va demostrar als seus fins a quin punt els estimava.
Els expressa els seus sentiments. No oblidem l’angoixa i l’agonia de la pregària a Getsemaní, però ara Jesús parla de glòria. És conscient que tot el que és a punt de succeir glorificarà el Pare, i que el Pare ben aviat el glorificarà a ell. Un i altre es glorifiquen mútuament. Amb la glòria de la missió acomplerta i de l’amor consumat. Això és el que donarà forces a Jesús per a no defallir en l’amor fins al final malgrat la duresa de tot el que haurà de patir.
I tot seguit dona als deixebles la darrera recomanació. Només una. Va a l’essencial. Per això li hem de donar tot el valor i revisar sincerament com la duem a terme: “que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Parla de l’amor entre els deixebles, que té en si mateix un gran valor de testimoni envers els qui encara no creuen en Jesús: “per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.
És cert que Jesús havia donat moltes recomanacions als deixebles sobre la manera com havien de viure. Només cal recordar les benaurances: els pobres, els humils, els pacífics, els buscadors de la justícia seran feliços. És cert també que va recordar al jove ric la importància de complir els manaments per tal d’obtenir la vida eterna. Però ara, en el diàleg final amb els deixebles, només els mana que s’estimin els uns als altres.
Em penso que en general no tenim prou en compte aquest manament nou de Jesús. Quan revisem la nostra vida cristiana ens fixem en altres coses que són importants però que no són l’essencial. Ens fixem, d’una banda, en la pràctica religiosa: si anem a missa, si resem, si tenim els sagraments que hem de tenir… I ens fixem també en l’aspecte moral de la nostra vida: si som honestos, caritatius, etc. Però no pensem en l’amor fraternal i incondicional que Jesús ens ha manat que ens tinguem dins la comunitat cristiana. Perquè això és estimar-nos tal com ell ens ha estimat: fraternalment, incondicionalment i fins a l’extrem.
La parròquia, el lloc on visc la meva fe, no poden ser per a mi un centre comercial on vaig a adquirir el que necessito i me’n torno a casa. Hem de ser comunitat, hem de ser família. Ens hem de conèixer, ens hem de trobar, hem de compartir alegries i penes i esforços per seguir millor Jesús. Tant se val si som molts o pocs, l’important és que no siguem una massa anònima. En una comunitat tothom té el seu nom i el seu lloc. D’aquí la importància que les nostres parròquies siguin cada cop més vertebrades, formades per veritables grups de vida cristiana que es coneixen i s’estimen. No cal que ens preocupem tant pel nombre com per la qualitat de les nostres relacions. Només així podrem ser de debò deixebles missioners.
Jordi Vila Borràs