En el diàleg amb la samaritana i amb la guarició del cec de naixement, Jesús se’ns mostra com la font d’una vida més fecunda i més lluminosa. Però la vida que coneixem, sigui millor o pitjor, sempre topa amb el límit ineludible de la mort, que sembla ensorrar totes les esperances.
La nostra societat, tan descreguda, necessita aferrar-se a alguna cosa quan s’acara amb la mort. Volem negar l’absència del difunt adreçant-nos a ell com si ens escoltés i prometent-li que sempre el tindrem present en la nostra memòria, que al capdavall també és efímera. No ens atrevim a concretar la fe en el més enllà, i per això ens adrecem als difunts “allà on siguin”, sense especificar si ens referim a l’espai interestel·lar, a una altra dimensió quàntica o al mon dels somnis.
Aquesta era, més o menys, la fe de molts jueus en el temps de Jesús. Creien que no s’acabava tot amb la mort i relegaven els difunts a una mena d’inframon, a una existència latent i ombrívola, potser a l’espera d’una resurrecció futura a la fi dels temps, si Déu es decidia a premiar d’una vegada els qui s’ho havien merescut. Aquesta era, segurament, la fe de Marta.
Però Jesús es presenta com la resurrecció i la vida, ja des d’ara. Si vivim en Jesús, no ens estalviem la mort, però ja no la patim com una pèrdua sinó que l’afrontem com el pas difícil, com el part que ens fa néixer a la vida definitiva, a una vida més plena i veritable que no pas aquesta que ara vivim i patim a mitges.
Molta gent es pregunta què queda de nosaltres després de la mort, com si la vida futura fos menys vida que la d’ara. Des de la fe en Jesús, més aviat ens hem de preguntar què hi ha de vida veritable en la vida que ara vivim, tenint en compte que encara no s’ha desplegat tot el que serem. Encara som dins el capoll i la papallona no ha començat a volar.
Pensant-ho així, la por a la mort és absurda. Ens pot fer por la malaltia, el sofriment, la decrepitud. Però la mort no és altra cosa que la trobada definitiva amb Jesús, Senyor de la vida. Aleshores, si perdem la por a la mort, totes les altres pors no s’esvaeixen però queden relativitzades. Confiem que al final tot acaba bé.
Un últim apunt. Sense que es faci explícit en cap moment, jo diria que aquest evangeli ens ensenya com és d’important exercitar la paciència. En primer lloc, perquè és molt llarg, i potser ens ha costat estar atents fins al final. Però sobretot perquè sembla que Jesús no té cap pressa. Llàtzer s’està morint i Jesús s’entreté un parell de dies al lloc on era. En arribar finalment a Betània, Marta, impacient, li retreu la tardança: “Si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Tot ho volem dit i fet, també a l’Església. Les misses, ben curtes, que no passin de tres quarts d’hora. I, si pot ser, arribar una mica tard i marxar escopetejats. S’ha de fer un curs de preparació al matrimoni? Sis sessions? No es pot fer més curt? I si un adult es vol confirmar, ¿quantes vegades haurà d’anar a la parròquia? Acabem convertint els sagraments en tràmits burocràtics que cal complir per tal d’obtenir un títol, i no ens adonem que tota la vida cristiana és una oferta de creixement, un procés que comença el dia del nostre naixement i que no acaba fins a la vida eterna. Si un noi i una noia estan sortint junts, ¿algú s’imagina que un dels dos vagi mirant el rellotge cada cinc minuts? ¿O que li pregunti a l’altre quantes vegades més s’hauran de trobar? Si ens tornem esclaus del rellotge i de l’agenda, la vida eterna acabarà per semblar-nos molt llarga.
Jordi Vila Borràs