Diuen que abans, a les fires agrícoles i de bestiar, n’hi havia prou amb una encaixada de mans per tancar un acord. La paraula era sagrada. No calia cap paper, la gent era de fiar. Ara, en canvi, tot són papers i, així i tot, cal llegir bé la lletra menuda perquè no t’enredin.
És natural que així sigui. Abans el món era petit i estable, i sempre anava la mateixa gent a les mateixes fires. No sortia a compte enganyar una persona amb qui havies de continuar fent negocis durant tota la vida. Ara, en canvi, tanquem els tractes amb gent que no sabem qui són i que potser no tornarem a veure mai més. És normal que no ens en fiem.
Estaria bé que penséssim quina mena de tractes tanquem amb Déu. Potser són tractes esporàdics, és a dir, que només ens atansem a Déu en ocasions determinades, quan pensem que en podem treure avantatge. O bé potser el tenim entre els clients habituals, aquells que cal cultivar perquè sempre en treus algun benefici.
¿I des del punt de vista de Déu? ¿Quina mena de tractes fa amb nosaltres? En primer lloc, ell sempre és fidel i no falla mai. Quan tenim la sensació que ens falla, és que el prenem pel que no és. No podem sotmetre Déu a la nostra voluntat.
En segon lloc, ell ens coneix prou i sap que no som de fiar. Com no ho era el poble d’Israel.
Malgrat tot, ell sempre hi torna. I ens regala un nou pacte no escrit en taules de pedra, sinó en el nostre cor. Sí, Déu ens regala una consciència capaç de distingir el bé del mal. I ens regala un desig de fidelitat i de bondat que no mereixem. Déu no té en compte els nostres pecats i sempre ens impulsa de nou a estimar el bé. No ens tracta amb justícia sinó amb amor. Per això sempre perdona i sempre torna a ser al nostre costat.
Són dies de celebració penitencial. Tinguem ben present aquest tarannà de Déu. No anem a passar comptes amb ell, sinó a experimentar de nou el contrast entre el nostre poc amor i la seva immensa misericòrdia.
Jordi Vila Borràs