L’escena comença amb les mirades dels homes sobre la dona adúltera. Mirades feridores, acusadores, sense pietat. Mirades que la traspassaven, que se la menjaven. La pobra dona no deuria desitjar altra cosa que desaparèixer, fer-se invisible.
Mentrestant, Jesús s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Exerceix la misericòrdia de no mirar, de respectar la intimitat violada d’aquella dona. Avui dia que ens hem acostumat a veure de tot i a tenir accés a totes les intimitats, que n’és d’important aprendre a no mirar en senyal de respecte!
Els homes insisteixen. Demanen a Jesús que es defineixi. Tremolen d’emoció pensant que, amb una mica de sort, potser podran acabar apedregant la dona per adúltera i Jesús per blasfem o per ser un home sense llei. La resposta de Jesús els canvia del tot el sentit de la mirada. Els convida a examinar-se per dins, i la mirada acusadora que tenien llançada sobre la dona ara es gira envers ells i els acusa dels seus pecats. S’adonen que no són tan diferents d’aquella a qui volen condemnar, i es van retirant amb la cua entre cames. I fixem-nos en el detall: Jesús continua dibuixant a terra, i així els mostra el mateix respecte que té envers la dona, malgrat que ells no l’hagin tingut.
Finalment, quan es queda sol amb la dona, Jesús per fi alça el cap. Ara es creuen les mirades, i la dona troba tanta llum i tanta pau en aquells ulls! La tendresa i la pau de qui no la condemna, la llum de qui li assenyala el camí per on podrà trobar la felicitat de debò: “vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.
Jordi Vila Borràs