Sovint es diu que les benaurances són més simpàtiques que els manaments. Les benaurances es presenten com camins oberts per a obtenir la felicitat, mentre que els manaments semblen un seguit de prohibicions: no matis, no robis, no cometis adulteri, no menteixis…
Doncs bé, podríem entendre l’evangeli d’avui com uns exemples pràctics que Jesús ens proposa de conversió dels manaments en benaurances. I aleshores ens adonem que les benaurances, a més de ser simpàtiques, són molt més exigents que els manaments.
“No matis”, per exemple, és un manament que ens permet menysprear, insultar, desitjar el mal, boicotejar, ferir una persona sense transgredir el precepte. “No cometis adulteri” em permet seduir, engelosir, flirtejar irresponsablement. I així podríem anar fent la llista de totes les accions negatives que podem fer sense transgredir cap manament. Podríem anar per la vida com aquell que va per l’autopista frenant a cada radar.
Jesús ens ensenya que viure d’acord amb l’esperit de les benaurances implica que no ens hem de conformar amb no matar, sinó que hem de desitjar i promoure el màxim bé per a cada persona: ni ferir, ni insultar, ni menysprear, sinó fomentar el creixement i la comunió. No ens hem de conformar amb no trencar un jurament, sinó que hem de dotar cada paraula del màxim valor de veritat i de fidelitat.
Ens calen els manaments, perquè la concupiscència, el desig del mal i el desordre són presents en els nostres cors ferits. Però Jesús ens ensenya sobretot que el camí de la felicitat i de la plenitud no es limita a evitar el mal, a complir amb les prohibicions, sinó que consisteix a fer el bé tant com puguem. Com més veritat, més fidelitat, més delicadesa, més amor posem en les nostres vides, més feliços serem. Aquesta “moral de màxims” no és al nostre abast sense la força de l’Esperit de Jesús que ens empeny endavant i ens perdona a cada reculada. És així com podem viure de manera sana una moral tan exigent, sense caure en perfeccionismes malaltissos.
Jordi Vila