A vegades he tingut la impressió que les exigències ètiques que Jesús ens posa en el sermó de la muntanya són sobrehumanes, però ara m’adono que estan plenes de seny. Som ximples quan no les complim. Imaginem que uns amics diuen: “Ens hem canviat de pis i estem molt contents amb els nous veïns; quan ens trobem a l’ascensor només ens insulten i ens esgarrapen, però no ens maten”. No seria de ximples viure així?
Imaginem que algú altre ens comenta: “Que content que estic amb la meva dona. No em diu mai res, ni tan sols em mira a la cara, però mai no m’ha posat banyes”. Un altre ximplet!
I el darrer ximplet és aquell que diu: “Estic molt content del polític que vaig votar la darrera vegada. Mai no m’ha decebut. Cada cop que obre la boca penso que dirà una bestiesa, i sempre l’acaba dient”.
Ens hem de preguntar quines són les nostres expectatives davant la llei de Déu. Déu no és un policia o un radar de trànsit a punt per a caçar-nos en una infracció. Si fos així, el més llest seria el més hàbil a evitar que l’enxampin.
La llei divina no és una llista de prohibicions més o menys justificades, sinó un camí de creixement i de felicitat. Com més s’acorda la meva vida amb els manaments divins, em sento més viu, més a prop dels altres i de Déu.
Val la pena que revisem quina és la nostra actitud bàsica davant de Déu i dels altres. Potser sóc dels que procuren sempre complir amb el mínim esforç, evitant qualsevol compromís seriós. Per aquest camí, la meva vida pot arribar a ser bastant còmoda, però poc satisfactòria i molt buida. És l’actitud que tenim quan resem, però poquet, tot just perquè Déu no se’ns enfadi, o quan diem que la missa que més ens agrada és la més curta. Si algú digués: “m’ha agradat molt aquesta pel·lícula perquè s’acaba de seguida”, pensaríem que no li agrada gaire el cinema. És també l’actitud de qui es creu bona persona perquè no mata, no roba i només diu mentides petites. Jesús ens crida a viure com a germans i a rentar-nos els peus els uns als altres, i això és molt més exigent i alhora molt més satisfactori que complir amb unes regles mínimes de bona convivència.
Ser cristià vol dir regir-se per la llei de l’amor. I l’amor, si és de debò, no es conforma amb poca cosa. Sabem que no arribarem a estimar mai del tot, perquè som imperfectes i limitats, però sempre podem fer-ho una mica més, i aquesta és la diferència entre estar vius o quedar-nos quiets, estancats. Sabem que l’aigua, quan s’atura, es comença a corrompre. Així mateix és l’amor. Sempre hauríem de barrinar quin és el nou pas, el nou gest d’amor que Déu espera de nosaltres.
Jordi Vila Borràs