Deixeu-me explicar-ho com un conte, i cadascú que pensi si té part de veritat o no.
Diu que un professor molt prestigiós de teoria econòmica d’una universitat americana d’elit va rebre un dia la invitació a conferenciar en un simposi sobre “Perspectives per al futur de la humanitat”. Quan va veure estranyat que no trobava enlloc cap publicitat sobre l’esdeveniment, la persona que havia contactat amb ell li va dir que tots els assistents eren membres d’un club privat i que per això no feia falta cap formulari d’inscripció. Per part seva, només calia que reservés dos dies de la seva agenda. No calia que s’ocupés de cap gestió de viatge ni d’allotjament.
El dia convingut el van anar a recollir a casa i el van dur fins a l’aeroport. Un aerotaxi el va portar en unes quantes hores fins a una illa privada, on li van oferir un sopar exquisit i un allotjament luxós.
L’endemà al matí va arribar l’hora de la conferència. La concurrència era d’una cinquantena de persones, la gran majoria homes, tal com sol passat en aquesta mena d’esdeveniments. Va reconèixer els rostres mediàtics d’algunes de les fortunes més importants del món, però la majoria eren uns perfectes desconeguts. Blancs, àrabs, asiàtics… molt pocs de pell fosca.
Va començar la conferència i ben aviat es va adonar que les seves paraules no produïen l’efecte desitjat en els oients. Per això, fent ús de la seva experiència com a professor, va decidir resumir al màxim el discurs i deixar pas a un temps generós de diàleg per tal de copsar els interessos dels assistents.
Va demanar la paraula un home de la primera fila i va dir: Miri, vostè ha dedicat deu minuts a explicar-nos que la humanitat s’encamina cap al desastre. Això ja ho sabem. Durant els vint minuts següents ens ha exposat les mesures que caldria prendre per a evitar-lo: bàsicament, un pacte mundial perquè el món sigui més just, més pacífic i més sostenible. Vostè és molt optimista. De fet, nosaltres hem arribat a la conclusió que el desastre és inevitable. Per això no ens interessen les seves propostes per a salvar el món. El que volem saber és què hem de fer per a salvar-nos nosaltres.
El professor universitari va respondre: Miri vostè, jo m’he passat tota la vida investigant i reflexionant sobre la millor manera d’emprar els recursos econòmics per al progrés i el benestar de la humanitat sencera. Veig que vostès no tenen cap fe ni cap interès en aquest assumpte, i per això els he de dir que no puc ajudar-los en els seus objectius.
Fins aquí el conte. Tornem a la realitat. La crua realitat no és tan diferent de la que pinta el conte. El nostre món s’assembla cada cop més a un club privat d’uns quants privilegiats que es desentén de la resta de la humanitat, bona part de la qual ha de sobreviure en la misèria.
Doncs bé, Jesús ens diu que Déu ha pres partit. S’ha posat de part dels pobres, dels qui passen fam, dels qui ploren i dels perseguits. Perquè viure en l’opulència, riure i anar tips és inhumà mentre hi hagi germans nostres que pateixen.
L’evangeli d’avui ens ensenya que els cristians hem de prendre partit com Déu mateix ha fet. Que no hem d’optar pel bàndol que sembla més favorable als nostres interessos particulars sinó pel de la justícia, la pau, l’amor i la compassió envers els necessitats. Perquè aquest és el bàndol de Déu.
Jordi Vila Borràs