Després de tants segles de cristianisme, encara trobem difícils els textos evangèlics en què apareixen les tres persones de Déu Trinitat. En el fons, seguim amb l’esquema precristià: Déu al cel i nosaltres a la terra.
Així va ser fins a l’encarnació del Fill de Déu. Ell va assumir la naturalesa humana en la persona de Jesús, sense deixar de ser Déu, i d’aquesta manera es va carregar el nostre esquema bipolar. Amb Jesús, Déu ha entrat a casa nostra i ha fet del nostre món un lloc sagrat. Si ens fan falta esglésies és perquè necessitem un lloc que ens sigui adequat per a pregar junts, no perquè Déu demani un lloc segregat, separat de la resta del món.
Però, abans de tornar al Pare, el Fill de Déu encara va fer un pas més. Va voler restar en el món amb una presència encara més íntima: no ja viure entre nosaltres com un home entre els homes, sinó viure dins nostre per mitjà del seu Esperit. Esperit de Déu que les versions més fidels al text original grec tradueixen per Paràclit, i que la nostra versió litúrgica anomena Defensor. Això no vol dir en absolut que hàgim de viure a la defensiva, sinó que és per a nosaltres com un advocat: ens acompanya, ens assessora i parla per nosaltres millor del que faríem nosaltres mateixos, perquè té més recursos dels que nosaltres tenim.
Déu dins nostre: aquell que tot l’univers no pot contenir es fa més íntim a nosaltres que la nostra mateixa consciència. Només cal una condició perquè aquesta sublim paradoxa es faci real: l’amor. “Si m’estimeu”, diu Jesús. És que Déu és amor i la seva presència és incompatible amb un cor que no estima. Estimar de debò equival a complir els manaments de Déu, que no són altra cosa que estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a mi mateix. Quan emprenem el camí de l’amor, anem descobrint que no estem mai sols, que hi ha una presència de Déu que ens habita i ens impulsa a viure cada vegada més oberts, més lliurats als altres i més plens de Déu.
Jordi Vila Borràs