No crec que sigui cap caricatura considerar que per a algunes persones la fe cristiana és com una mena de contracte que signen amb Déu. Jo em comprometo a fer el bé i a complir els manaments, i en contrapartida espero que Déu em protegeixi.
Hi ha una cosa que passa sovint en els baptismes d’infants i que em fa gràcia. Quan preparem la cerimònia, sempre explico als pares i padrins que els preguntaré què demanen per al seu fill, i que han de respondre “el baptisme”, “la fe”, “que sigui cristià” o quelcom semblant. Però sovint, quan arriba l’hora, amb tot l’entusiasme diuen que demanen per al seu fill salut, sort i felicitat.
De fet, Déu no ens garanteix res d’això. És cert que alguns estudis científics semblen indicar que la pregària i la pràctica religiosa són bones per a la salut, com ho són també l’exercici físic, viure en parella o tenir una feina fixa. En el fons, però, es tracta de petites diferències estadístiques. Abans o després tots envellim, emmalaltim i ens anem apagant, a no ser que un accident o una crisi inesperada se’ns emporti prematurament. Tots hi estem exposats. Si la desgràcia ens toca de prop, podem arribar a pensar que Déu ha incomplert la seva part del contracte i aleshores ens sentim lliures d’estripar els papers.
Feta aquesta reflexió, anem a l’evangeli d’avui. Sí, té tot l’aire d’una oferta de contracte, d’un pacte entre Déu i nosaltres els deixebles. “Qui m’estima farà cas del que jo dic”: aquesta és la nostra part del compromís. Estimar i fer cas és equivalent a resar i complir els manaments, oi? Però la part divina del pacte té sorpresa. No ens garanteix benestar i tranquil·litat, èxit i sort: “el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell”. Ens ofereix participar ja des d’ara de la companyia divina. Sí, un dia nosaltres anirem a la casa del Pare, però ara és ell qui ve a casa nostra. Els místics no són uns il·luminats, simplement són cristians que han acceptat aquesta oferta de Jesús i han experimentat la companyia divina en les seves vides.
I això no ens ofereix benestar i tranquil·litat, sinó quelcom molt més important: pau i coneixement de Déu. No una pau com la que dona el món. Una pau que ens fa sentir estimats i acompanyats fins i tot en els moments de malaltia, de tristesa i de dolor. La pau que ens dona creure que la vida venç la mort i que Déu és amb nosaltres.
A mitjan segle passat el teòleg Karl Rahner va dir que el cristià del segle XXI serà místic o no serà cristià. Avui ningú no es fa cristià perquè toca, per pressió social. Més aviat a l’inrevés. Només es fa cristià qui s’ha trobat amb Jesús i experimenta la presència interior, espiritual de Déu en la seva vida.
Jordi Vila Borràs