La reacció més espontània davant d’aquest evangeli és pensar: “buf, això no és per a mi, s’ha de ser un sant per a fer això que diu Jesús!” Doncs bé, és cert que s’ha de ser sant, però no és cert que això no sigui per a mi.
Jesús no diu enlloc que hi hagi dues categories de cristians, els sants o perfectes i els que s’han de limitar a complir els manaments. Jesús proposa un camí de creixement per a tothom, perquè tots els éssers humans puguem posar en acte la semblança divina segons la qual vam ser creats. Per això ens convida a ser «bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial».
És un camí exigent, però també excitant. Jesús no ens proposa un petit benestar, una discreta millora de les nostres capacitats humanes. Ell ens crida a participar del goig i de la vida de Déu, i això suposa un salt endavant inimaginable en les expectatives purament humanes que puguem tenir. No ens ha d’estranyar que ens demani també un canvi de mentalitat radical.
Podem caure en la temptació de pensar: “sí, això està molt bé, ja m’agradaria, però jo no en sóc capaç…” És evident que ningú no n’és capaç amb les seves soles forces, però sabem que comptem amb l’Esperit de Jesús que ja treballa en nosaltres. Els sants i santes de tots els temps són homes i dones fets de la mateixa pasta que nosaltres, amb les seves limitacions i amb els pecats que Déu els ha hagut de perdonar.
La llei del talió continua avui dia ben vigent. Paguem amb la mateixa moneda, som amics dels nostres amics, però que no ens busquin les pessigolles! Jesús ens convida a canviar la mirada. Els altres no són simplement els meus semblants, sinó fills del mateix Pare. Som, doncs, germans.
És cert que les relacions entre germans a vegades no són prou fraternals, diguem-ho així. Però també és cert que sovint els germans no es barallen entre ells en consideració al pare i a la mare. En el tracte amb qualsevol ésser humà tinguem, doncs, present aquest pensament: no és tan sols un semblant meu, no és tan sols un germà meu… és un fill, una filla de Déu!
Jordi Vila