Com que estimar els enemics és difícil, sovint ens excusem dient que això de parar l’altra galta és impossible i autodestructiu. Que si algú et fa mal, t’has de defensar i fins i tot tens dret a tornar-li el mal que t’ha fet, perquè n’aprengui.
Fa poques setmanes vaig fer en tren un viatge de quatre hores. Una mare es va posar a alletar el seu fill. Poca estona després, la mare va deixar anar una exclamació i va dir al nen: “no, això sí que no t’ho tolero”. Vaig pensar que l’infant no havia tractat amb prou delicadesa el pit matern. ¿I què va passar després? Que la mare li va tornar a donar el pit. ¿No és més fort això que el que ens demana Jesús de parar l’altra galta? ¿Algú li diria a aquesta mare que no sigui lloca, que no li doni més el pit, que aquesta criatura es mereix una surra i passar gana fins l’endemà? Quan estimem, fem el bé encara que en sortim perjudicats, encara que ens faci mal.
Algú dirà: això no s’hi val, mossèn, has posat un exemple extrem. Aquesta mare estima el fill i mai no el considerarà un enemic. Jesús diu una altra cosa, ell parla d’estimar els enemics en general.
M’agrada molt veure esport, i m’he adonat que fins i tot de quelcom que sembla tan banal en pots aprendre alguna cosa. M’he adonat que, quan un equip va perdent, en general procura revolucionar el partit, generar desordre, córrer molt per tal d’intentar que passin moltes coses en poca estona i poder agafar el rival desprevingut. És un risc, sí, però ja se sap que qui no arrisca no pisca. L’equip que va guanyant, en canvi, ha de procurar evitar aquesta provocació i controlar el partit, mantenir l’ordre i la serenor per tal d’evitar cap sorpresa. A vegades d’això en diuen “matar el partit”.
Fixem-nos-hi bé: matar el partit, no matar el rival. Jugar d’aquesta manera és, de fet, una mostra de respecte al contrincant. I demana intel·ligència, no deixar-se arrossegar. Això és, de fet, el que ens demana Jesús. Davant d’una agressió, no intentar acabar amb el violent sinó amb la violència. Matar el mal, no matar qui et fa mal. Si practiques l’ull per ull i dent per dent, tots dos acabareu bornis i desdentegats. Si atures la violència, tots dos hi sortireu guanyant. Aquesta és la veritable mentalitat guanyadora: no derrotar l’enemic sinó derrotar l’enemistat. Això no és de covards sinó de molt valents. Cal més valentia per a estendre la mà que per a tancar el puny. La confiança requereix molta valentia. I no suposa cap renúncia als drets legítims, que cal saber mantenir sempre per mitjans adequats.
A l’eucaristia tenim el moment de la pau. Per a molts assistents, sobretot els esporàdics, és l’únic veritablement participatiu. No canten, no reciten cap pregària en veu alta, però no s’escapen de donar la pau als veïns del banc. No costa gaire. Però podríem aprofitar aquest moment per a fer l’exercici de pensar en aquella persona que no suportem, sigui un polític, un parent o un veí de l’escala, i donar-li simbòlicament la pau, que vol dir desitjar-li el millor i treballar perquè desaparegui tot allò de dolent que ens separa. Això vol dir “estimar els enemics”.
Jordi Vila Borràs