Segur que, tot llegint o escoltant l’evangeli d’avui, més d’un i de dos de nosaltres hem pensat: Jesús s’ha passat, no ens pot demanar que estimem els enemics, que parem l’altra galta, que regalem el vestit a qui ens vol prendre el mantell. Són imatges realment colpidores, semblen forassenyades. Tantes vegades hem pensat que no ens cal confessar-nos, que no sabem de què hem de demanar perdó perquè procurem no fer mal a ningú i amb això n’hi ha d’haver prou!
Aplicar una justícia equitativa a la conducta moral és aplicar la llei del talió: respondre al bé amb bé i al mal amb mal. Però Jesús no ens demana un comportament moralment just sinó una bondat, un amor, una compassió fora mida: respondre al mal amb un excés de bé. Perquè el nostre punt de referència no ha de ser el comportament dels altres homes sinó el del nostre Pare, el Déu del cel.
Ens agrada i ens entendreix que una mare respongui amb un somriure i un petó a la puntada de peu del seu fillet enrabiat. Ja ho sabem, que una bona mare estima el seu fill tant si es porta bé com si es porta malament. Jesús no ens demana altra cosa que generalitzar aquest criteri de l’amor sense condicions, que és la manera com Déu ens estima.
Aquest és el criteri segons el qual serem jutjats per Déu. Davant seu és igual que siguem uns genis o unes estrelles de les que deixen petjada en els llibres d’història o uns simples i anònims pelacanyes. És igual si morim més rics o més pobres, si hem tingut més o menys sort a la vida. L’important és que hàgim bescanviat una mica del mal que contamina el món per una mica de bé, que deixem un món una mica millor del que l’hem trobat. Si hem cuidat, perdonat, acompanyat algú en aquesta vida, Déu ens cuidarà, perdonarà i acompanyarà per sempre en el seu Regne.
Jordi Vila Borràs