Si traiem fora de context alguna frase de l’evangeli d’avui podria ben semblar que Jesús ens convida a la vagància i a la imprevisió. Si la faula de Jean de La Fontaine contraposa la cigala cantaire i la formiga treballadora, ¿tal volta Jesús es decanta per viure a la babalà, sense afrontar els problemes i les necessitats que la vida ens depara?
Segur que no. El que Jesús ens diu queda ben aviat definit: no podem ser servidors alhora de Déu i de les riqueses. Tota la resta és una glossa d’aquesta alternativa: o adorem el Déu veritable o ens convertim en uns idòlatres. El culte a la riquesa és una veritable idolatria. Déu avorreix la idolatria no pas perquè sigui un Déu gelós, sinó perquè adorar ídols fa mal: té conseqüències indesitjables, com són l’esclavitud i la deshumanització.
N’estic convençut, els diners són un invent meravellós. Sense ells, la humanitat faria un pas enrere desastrós. El problema és que es tracta d’un invent tan potent que, de ser un instrument únic en el necessari i beneficiós intercanvi de béns, ha acabat per convertir-se en un fi en si mateix.
¿En què pensem quan parlem dels beneficis d’una empresa? No pensem en el benefici que la seva activitat produeix en la societat, ni en el benestar que experimenten els seus treballadors, sinó en la quantitat de diners que acumula per a ella mateixa. Una empresa no va bé quan ens ajuda a viure bé sinó quan es converteix en una màquina de fer diners. Aquesta és l’essència del capitalisme, i això és el que Jesús retreu profèticament. El capitalisme neix, en el fons, d’un neguit insaciable, i per tant malaltís, d’acumular. Per això Jesús ens convida a viure sense neguit, confiant en Déu, que ha dotat el món dels béns suficients per a tothom, si els sabem compartir i administrar amb prudència. Cada dia té els seus maldecaps, com diu Jesús. No convertim, doncs, els diners en un maldecap artificial, com són per desgràcia per a bona part de la humanitat: alguns per massa i la majoria per massa poc.
I aquí es manifesta el segon gran mal provocat per la idolatria dels diners: la injustícia. Com més diners tens, més facilitat per enriquir-te. Ja se sap que qui fa més truites és qui té la paella pel mànec. Així va creixent la diferència cada cop més escandalosa entre rics i pobres, una font d’injustícia que no para de rajar. La injustícia no és no que siguem tots iguals: les diferències són positives. La injustícia és que uns no tinguin el mínim per a sobreviure mentre que altres neden en la sobreabundància i el luxe.
Avui dia s’ensenya economia a les escoles universitàries com si fos una ciència de la naturalesa: el món funciona així i no podem fer-hi res. És fals. El fi últim de l’economia no ha de ser l’acumulació de diners sinó l’augment del bé comú, és a dir, el benestar de la humanitat. Aleshores els diners tornaran a ser el que no haurien d’haver deixat mai de ser: un magnífic instrument al nostre servei.
Jordi Vila Borràs