Em pregunto: si Jesús curava els malalts, perdonava els pecadors, predicava la pau i la germanor, si va passar pel món fent el bé, ¿com pot ser que els mestres de la Llei l’acusessin de tenir un poder diabòlic i que la família el volgués segrestar per por que hagués perdut el seny? ¿Com és que tanta gent es va conjurar contra ell?
Només trobo una resposta: per por. La por dels mestres de la Llei a perdre el domini sobre les consciències d’un poble que els tenia per intèrprets de la voluntat de Déu. La por dels familiars a perdre la seva vida tranquil·la i a patir represàlies per part dels enemics de Jesús.
Els arguments dels mestres de la Llei eren tan febles que Jesús els va rebatre en poca estona. Això prova que actuaven moguts pel temor: la por paralitza el cos, anul·la la ment i porta a fer coses absurdes. Cada dia en tenim exemples. Un home amenaça i agredeix la seva dona per por de quedar-se sol i no poder-ho suportar. Un govern envia la policia a carregar contra un poble pacífic per por a la llibertat. Amenaces, càrregues i agressions que acaben per donar la raó a la dona que vol marxar o al poble que es vol desfer del govern.
Jesús ho repeteix tantes vegades als deixebles, sobretot quan se’ls apareix ressuscitat: No tingueu por. Vèncer la por és la condició per assolir la llibertat i caminar vers el propi destí. Jesús no tenia por de ningú, ni del mateix diable, i per això el va vèncer. Jesús se sentia lliure enfront dels mestres de la Llei i de la pròpia família, i així va copsar que la veritable llei divina és el manament de l’amor i que la veritable família és la humanitat aplegada en Déu.
Això de no tenir por és bonic i fàcil de dir, però és difícil d’aconseguir. Tan sovint en la vida ens sentim febles i insegurs. Per això Jesús va dir que serà amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps. Per això, per mitjà de tantes paràboles i gestos ens va mostrar que el nostre Déu sempre perdona i ens dona una nova oportunitat. Per això ell mateix a la creu va perdonar als qui el clavaven i al criminal que li va reclamar misericòrdia. En canvi, avui Jesús ens diu que Déu no perdonarà qui injuria l’Esperit Sant. ¿Què vol dir això? ¿Quin és aquest pecat?
L’Esperit Sant és l’Amor personal de Déu que penetra tots els éssers, els sosté i els encamina cap a Déu. Jesús era ple de l’Esperit Sant i totes les seves paraules i obres vessaven Esperit. I l’Esperit treballa incessantment en tot ésser humà per configurar-lo a Jesús.
Jo puc ser un lladre, un estafador o un assassí: seré mereixedor d’un bon càstig i d’una condemna ben llarga, però l’Esperit no deixarà de treballar en mi perquè em converteixi i recondueixi la meva vida. Puc ser un ateu recalcitrant que ataca la religió i profereix calúmnies contra Jesús, i l’Esperit treballarà en mi perquè descobreixi la bellesa amagada en el misteri de la Revelació divina. Déu no es cansa mai de treballar ni de perdonar.
Però si, amb plena consciència, prefereixo la mentida a la veritat, l’odi a l’amor, la guerra a la pau, el caos a la bellesa, l’Esperit ja no pot fer-hi res. M’he creat un infern fora de l’abast de l’omnipotència divina, que ho pot tot des de l’amor i no des de la força. L’infern no és un càstig diví. L’infern és el que queda quan expulsem Déu de la nostra vida.
Jordi Vila Borràs