El 13 de maig de 1940, quan feia vuit mesos que havia començat la Segona Guerra Mundial, en la primera compareixença a la Cambra dels Comuns com a primer ministre de la Gran Bretanya, Winston Churchill va pronunciar un discurs històric:
«No tinc res a oferir sinó sang, esforç, llàgrimes i suor. Tenim davant nostre un repte del caire més penós. Tenim davant nostre molts, molts mesos de lluita i de sofriment. Pregunteu: quina és la vostra política? Puc dir que és fer la guerra per mar, terra i aire amb tota la nostra potència i amb tota la força que Déu ens pugui donar; fer la guerra contra una tirania monstruosa, mai superada en el fosc i lamentable catàleg dels crims humans. Aquesta és la nostra política. Pregunteu: quin és el nostre objectiu? Puc respondre amb un mot: és la victòria, victòria costi el que costi, victòria a desgrat de tot terror, victòria, per llarg i dur que sigui el camí; perquè sense victòria no hi ha supervivència. Que quedi clar: no hi haurà supervivència per a l’Imperi Britànic, per a tot el que l’Imperi Britànic ha defensat, no hi haurà supervivència per a l’estímul i l’impuls de tots els segles, perquè la humanitat avanci cap al seu objectiu.»
Churchill és considerat universalment com un dels grans líders polítics del segle XX, capaç de posar nom als reptes que afrontaven el seu país i totes les democràcies occidentals, capaç de motivar la població per a uns anys de sofriment extrem.
Churchill no va dir: “ho tinc tot sota control, jo us solucionaré els problemes”, sinó que va comminar el poble a unir-se, a no fer-se enrere davant l’enorme repte que se’ls presentava i a perseguir el seu objectiu fins al final.
A l’evangeli d’avui podríem dir que Jesús fa de Churchill. Pere, el líder entre els deixebles, el reconeix com a Messies. Jesús hauria pogut seguir-li la veta i enlluernar els qui l’escoltaven amb un discurs de triomfalisme i falses seguretats. Però va preferir ser honest i avisar-los de la dificultat enorme i de la transcendència del destí que l’esperava: sofriment, rebuig, passió, mort i resurrecció.
El sofriment de Churchill i del poble britànic va ser decisiu perquè la història de la humanitat no fes un tomb cap a una era de terror i foscor. El sacrifici de Jesús ha estat encara més transcendent: no es tracta d’uns milions de morts de més o de menys, o de recular uns quants segles en la història del progrés humà, sinó d’obrir el pas perquè la humanitat pugui assolir el seu objectiu últim, el Regne de Déu, en què totes les coses assoliran definitivament la plenitud per a la qual Déu mateix les va crear.
Churchill va dir: no hi ha democràcia, no hi ha civilització, no hi ha demà sense un avui de sang, esforç, llàgrimes i suor. Jesús ens diu avui que no hi ha cristianisme sense renúncia a un mateix i acceptació de la creu. No guanyarem la vida si no estem disposats a perdre-la. El cristianisme no és còmode, no és fàcil, no és barat. Jesús no el va abaratir, i nosaltres no podem tampoc descafeïnar-lo. Ser cristià de debò implica posar tota la carn a la graella. Això avui no està de moda. Avui la gent va de tapes, de pica-pica, de tastaolletes. És més fàcil, però no omple.
Això avui no està de moda, però el cristianisme no és qüestió de modes. És qüestió de testimoni. Com el que van donar els màrtirs que properament seran beatificats a Tarragona. No ens ha de fer por, doncs, anar a contracorrent. L’únic que ens ha de fer por és quedar-nos aturats, deixar de ser significatius, dimitir de la creu.
Jordi Vila