El beat Òscar Romero, màrtir, arquebisbe del Salvador en els temps de la repressió de l’exèrcit i la ultradreta contra el poble salvadorenc, és tingut per un dels grans profetes del nostre temps. Res no ho feia preveure. Era un home tímid, més aviat apocat, molt espiritual i més aviat conservador. Segurament per això el van fer bisbe.
Fos com fos, era un veritable pastor. L’assassinat de Rutilio Grande i d’altres capellans seus a mans de l’exèrcit li va doldre profundament i li va fer obrir els ulls. Ell, que creia de debò en la dignitat de cada ésser humà, no va poder suportar veure com els pobres eren explotats pels poderosos i massacrats per l’exèrcit quan gosaven alçar la veu. Contra tot pronòstic, ell es va sentir impel·lit a ser veu dels sense veu, no per cap raó ideològica sinó per pur seguiment de Jesús. I per això, perquè no es movia per un impuls propi sinó empès per l’Esperit de Déu, va continuar endavant amb les seves denúncies quan la pròpia naturalesa, el sentit comú i molta gent d’Església li deien que callés, que s’estava buscant la ruïna i que no serviria de res.
Tots els cristians, després de rebre l’aigua del baptisme, hem estat ungits amb el crisma que, segons diu la fórmula litúrgica, ens fa “sacerdots, profetes i reis per a la vida eterna”. Tots hem rebut, doncs, el mateix esperit profètic que el beat Òscar Romero i tants altres van rebre. Els cristians no hem d’actuar, doncs, per buscar el propi èxit o el reconeixement dels altres, sinó per proclamar la voluntat de Déu a un poble que sovint prefereix no sentir-la.
Ser profeta no vol dir fer grans discursos, sinó donar testimoni d’un estil de vida que no s’emmotlla a la moda social i que és coherent amb el missatge pur de l’evangeli. Sovint sento gent que diu: “ja ho veig que hi ha moltes injustícies i molta pobresa, però no puc fer-hi res, no puc canviar les lleis ni donar de menjar a tothom”. El profeta no és qui ho soluciona tot, sinó qui ho qüestiona tot amb la seva paraula i la seva vida, i d’aquesta manera posa la llavor d’una vida nova.
No fa gaire vaig sentir explicar a un professor universitari cristià (que viu fora de Catalunya) que, en recollir el cotxe del taller mecànic, va haver d’insistir que li fessin la factura amb IVA. Davant l’estupor de l’empleat, va haver d’explicar-li que no volia la factura per presentar-la a cap empresa ni desgravar-la d’enlloc, sinó per responsabilitat cívica: “si un dia acabem com Grècia, no vull ser-ne còmplice”.
Quants criteris i quantes accions no canviarien si, en comptes de deixar-nos portar pel que ens convé o pel que fa tothom, comencéssim a obrar segons l’Esperit de Déu!
Jordi Vila Borràs