Tots estem preocupats perquè a casa nostra ha deixat de funcionar la transmissió de la fe a les noves generacions. Durant molts segles semblava que no calia fer res d’especial. La fe era present en la vida social i familiar com l’aire que respirem, i el fet que algú es declarés no creient era una excepció i fins i tot un escàndol.
(Deixebles missioners) Avui ens comencem a adonar que, si som deixebles de Jesús, hem de ser també missioners. No podem deixar de donar testimoni de la bona notícia que hem rebut, de la vida que ens ha estat regalada. El problema és que no sabem com fer-ho. Per això és tan important que ens fixem en les consignes que Jesús va donar a aquells setanta-dos deixebles que s’estrenaven en la tasca missionera.
(A l’estil de Jesús) Primer de tot val la pena parar compte que és Jesús qui els designa i els envia. No pregunta si hi ha algú que li vingui de gust. És una missió rebuda de Jesús a la qual no podem deixar de respondre. I els envia de dos en dos. Potser perquè ningú s’ha de sentir propietari de l’evangeli a títol personal, potser per evitar que la bona notícia no quedi massa confosa amb les opinions i creences particulars que tots tenim. I segurament perquè no podem comunicar que Déu és Pare si no vivim de manera concreta la fraternitat entre nosaltres.
(Urgent i prioritari) Jesús ens mana pressa i ens avisa de les dificultats que trobarem. Per això no ens hem ni tan sols d’aturar a saludar ningú pel camí. I nosaltres posem tantes excuses, hem de fer tantes coses abans de sortir… Diem que la gestió de les coses ordinàries ens absorbeix i no ens queda temps per a campanyes extraordinàries. Podem imaginar el que ens respondria Jesús. I no tan sols ens aturem a saludar sinó que sovint discutim i polemitzem amb els qui no pensen com nosaltres. Mal fet: les bones notícies no es poden comunicar amb cara de pomes agres.
(Tocant de peus a terra) Dit tot això, potser estem pensant en una campanya porta a porta, tal com fan algunes confessions religioses. Però Jesús ens diu que no anem de casa en casa. Parla més aviat d’establir-nos allà on siguem acollits, de fer una salutació de pau com fa un nou veí i de menjar allò que ens posin a taula, és a dir, d’adaptar-nos als costums del lloc. L’evangelització no vol presses perquè demana encarnar-se en el lloc on ens hem fet presents. Cal conèixer i estimar la cultura de la gent, cal travar amistat i descobrir les llavors del Regne que hi han estat sembrades, perquè de ben segur que l’Esperit ha treballat aquella terra molt abans que nosaltres hi arribem.
(L’èxit dels primers cristians) Sorprenentment, malgrat totes les dificultats de l’assumpte i les condicions que Jesús els imposa, els setanta-dos tornen tots contents de la missió. Ha estat un èxit. Fins i tot els dimonis se’ls sotmetien. Sabem que en els primers segles del cristianisme la fe es va estendre molt ràpidament. ¿Com s’ho van fer? Diuen que els pagans valoraven sobretot dues coses dels primers cristians: la solidaritat i la integritat de vida. Vivien realment com a germans i, encara que entre ells no hi havia gent rica ni poderosa, compartien el que tenien i procuraven que no hi hagués cap indigent. Malgrat que exteriorment no es distingien de la resta per la manera de parlar o de vestir, se’ls reconeixia perquè no abandonaven els fills, no repudiaven les mullers, no assistien a espectacles immorals i es comportaven sempre de manera digna i humanitària. Sembla que el cristianisme es va estendre sobretot entre els sectors de població de més baix nivell: les dones de qualsevol classe social, els infants i els esclaus. Això es manifesta fins i tot en el santoral dels primers segles. No és gens desencertat que el papa Francesc remarqui tant que cal anar a les perifèries. De fet cal tornar-hi, perquè és des d’allà que el cristianisme es va estendre.
(El goig de la missió) Nosaltres som de la mateixa colla d’aquells primers setanta-dos deixebles missioners. En acabar cada missa som enviats: “Aneu-vos-en pau” vol dir que hem de portar al món la pau del Senyor que hem rebut d’ell i que hem compartit uns amb altres. Tant de bo que, quan ens tornem a reunir a la propera missa, ho puguem fer amb el goig al cor de saber que el Senyor se serveix de la nostra petitesa per escampar també avui la joia de l’evangeli.
Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL