Seguim amb el diàleg entre Jesús i els jueus que vam començar a l’evangeli de diumenge passat. Els jueus buscaven Jesús perquè n’havien tret un benefici material: els havia alimentat amb pans i peixos. Però no admetien que digués que ell és el pa baixat del cel per donar vida al món. Si tothom coneixia el seu pare i la seva mare, ¿com podia dir que venia de Déu? No creien en Jesús perquè li faltava misteri, perquè el veien com un home normal i corrent, no pas com algú superior.
Des de sempre totes les cultures han associat la presència divina amb els fenòmens extraordinaris i misteriosos. Els homes de Déu han de portar vestits diferents, parlar llenguatges arcans, practicar rituals estranys i posseir coneixements ocults a la resta dels mortals. Aquesta és l’atmosfera, inquietant i seductora, que retraten les pel·lícules ambientades en monestirs medievals.
De ben segur que aquells jueus esperaven que l’enviat de Déu fos algú ben misteriós. I hem de reconèixer que sovint els cristians tendim a imaginar un Jesús d’aquesta mena. Només cal que tinguem presents els pantocràtors de les esglésies romàniques o bizantines. Els evangelis, en canvi, ens mostren un Jesús que, sens dubte, curava malalts i feia altres miracles i prodigis, però que era ben bé algú del poble, que no marcava distàncies, que fins i tot trencava les barreres entre homes i dones, purs i impurs, jueus i pagans. ¿Un home de Déu fill d’un fuster? ¿Un home de Déu que va amb pecadors?
En l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate sobre la santedat, el papa Francesc ens prevé sobre el gnosticisme com una de les grans heretgies del cristianisme que, en formes molt diverses, perdura en el temps. La gnosi és la creença segons la qual la salvació ens arriba per l’adquisició d’un coneixement ocult al comú dels mortals, en possessió només d’uns quants iniciats que, per aquesta raó, formen una casta superior a la resta de la humanitat.
Hem d’evitar sempre de caure en la temptació de la gnosi. Hi ha moltes sectes que empren aquest mecanisme per captar adeptes: l’accés a l’entorn d’un guru, mestre o xaman, sempre a canvi d’una bona quantitat de diners o d’una adhesió incondicional. Però també els catòlics podem caure en aquesta tendència. Vejam si em sé explicar.
Hi ha moltes ajudes valuoses per a la vida cristiana: pelegrinar a un santuari, participar en un grup de pregària o de revisió de vida, estudiar bíblia o teologia, fer camí amb un acompanyant espiritual… Però cap d’aquests mitjans no ens fa superiors ni millors. La vida eterna ens arriba per Jesús, i trobar-nos amb ell no és cap premi al nostre esforç ni a la nostra intel·ligència. És un pur do de Déu, que es dona a tothom en el moment i de la manera que ell disposa per al bé de cadascú. Potser per a molta gent del nostre temps és una cosa passada de moda i mancada de glamur, però el mitjà que Jesús ha triat perquè ja des d’ara puguem començar a participar de la seva mateixa vida no és altre que anar a missa i combregar. ¿Massa senzill, potser?
Jordi Vila Borràs