M’agrada contemplar aquesta paràbola des de dos punts de vista: el sembrador que llença el gra i la terra que l’acull.
Contemplar la paràbola des del punt de vista del sembrador ens permet admirar-nos de l’esplendidesa, la generositat, l’actitud positiva d’aquest Déu que escampa la seva paraula en tota mena de terrenys. Déu no prejutja, s’adreça a tothom per fecundar-lo amb la seva llavor. Ningú no queda privat de l’oportunitat d’un encontre amb Déu que produeix un esclat de vida.
Contemplar la paràbola des del punt de vista de la terra ens fa adonar del misteri de la llibertat humana i de les moltes cares del pecat que ens tanca a la vida i a la fecunditat que la paraula de Déu vol generar en nosaltres.
Els ocells que es mengen la llavor sembrada arran del camí són imatge dels vicis que arrelen en la vida humana. Els set pecats capitals són una bona descripció de les deformacions de la nostra personalitat que arrasen el terreny i ens tornen erms: supèrbia, avarícia, ira, luxúria, gola, enveja i peresa.
El terreny rocós, la terra poc fonda que no permet fer arrels, ens fa pensar en una manera superficial d’anar relliscant per la vida. Viure al dia, a la que salta, sense deixar petja. Viure per anar fent, sense un ideal a l’horitzó, sense un projecte que marca el full de ruta.
Els cards que ofeguen la llavor són les preocupacions que reclamen a crits tota l’atenció, que no volen de cap manera que aixequem la mirada. ¿Com puc ajudar els altres amb tots els problemes que tinc? ¿Com puc formar una família si no tinc feina ni diners? ¿Com puc resar i buscar la crida de Déu en la meva vida si estic ficat en un mar de dubtes?
Són dificultats reals, que d’una o altra manera ens afecten a tots al llarg de les nostres vides, però malgrat tot la llavor de Déu té una força irrefrenable, i quan troba un bocí de terra bona s’hi arrapa, arrela i germina fins a donar fruit abundant. La història de l’Església és plena de sants carregats de defectes, malgrat els quals la llavor de Déu ha acabat fent meravelles en ells. Nosaltres també podem ser d’aquests.
Jordi Vila