El jesuïta Jorge Loring va ser l’autor d’un llibre que va aconseguir una gran difusió. El seu títol és “Para salvarte”. No és la meva intenció criticar-lo ni comentar-lo, perquè no l’he llegit. Només em vull fixar en el títol, que és molt significatiu. Em crida molt l’atenció que faci servir el singular “salvarte”. És una mostra molt clara del concepte individualista de salvació que predomina entre els cristians: la salvació de la meva ànima depèn de mi, i si els altres es condemnen pitjor per ells. Després de llegir la segona lectura d’avui, jo crec que hauria estat molt més encertat que el llibre dugués per títol “Para salvarnos”.
En totes les pàgines dels evangelis es fa palesa la implicació entre la nostra relació amb Déu i amb el proïsme. Al mateix Parenostre demanem a Déu que ens perdoni les culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. En l’escena del judici final són convidats a entrar en el Regne aquells que han assistit, cuidat, acollit o visitat el Fill de l’home en la persona d’un dels seus germans més petits. No podem dir que estimem Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà a qui veiem. Així doncs, la salvació que desitgem per a la vida eterna passa per l’amor, la pau i la justícia que comencem a viure en aquest món.
Però no és solament això. Avui ens diu sant Pau que “tot l’univers creat està atent, esperant que es reveli d’una vegada la glorificació dels fills de Déu”. No és poca cosa: el destí de tota la creació depèn de la glorificació dels fills de Déu, és a dir, de la salvació de la humanitat. Ja fa dos mil anys que sant Pau sabia el que nosaltres avui dia anem assimilant, a empentes i rodolons, per la insistència d’uns científics cada cop més alarmats: el futur del món és a les nostres mans. Podem fer de la terra un planeta inhabitable o un paradís per a la humanitat, segons les decisions que prenguem en els propers anys.
Si, sobretot a partir del papa Lleó XIII, hem anat prenent consciència que els seguidors de Jesús hem de ser apòstols de la justícia social, amb el papa Francesc i la seva encíclica Laudato si’ ens adonem que hem de ser també apòstols de la justícia planetària. Déu ens ha encomanat la missió de tenir cura del planeta i de tota la creació.
No sé si hi ha alguna cosa de veritat o és pura conspiranoia, però hi ha qui diu que l’elit dels poderosos d’aquest món ja el donen per perdut i que han decidit deixar que continuï la seva cursa desenfrenada vers la catàstrofe. Mentrestant ells van preparant-se la fugida, sigui a un altre planeta o bé a alguna fortalesa inexpugnable envoltada d’una gran cúpula que els permetrà controlar la qualitat de l’aire i la suavitat del clima. Sona a ciència-ficció, però en cap cas podria ser una opció vàlida per a un cristià, perquè és insolidària i mancada d’esperança.
Els cristians esperem contra tota desesperança. I per això fins i tot els “sofriments del món present” cobren un nou sentit, perquè són com els dolors que sofreix la mare quan infanta. Els dolors de part són intensos però alhora joiosos perquè anuncien una nova vida. Així mateix la creu de Jesús: la mort més ignominiosa es converteix en remissió dels pecats i preludi de resurrecció. Per això no hem de perdre mai l’esperança: Déu sap treure el millor bé del pitjor mal.
Jordi Vila Borràs