En temps de Jesús, els jueus, i especialment els fariseus, tenien una obsessió per la puresa ritual. El contacte amb moltes realitats que avui considerem innòcues des d’un punt de vista moral i fins i tot higiènic, era per a ells motiu de trobar-se indignes de presentar-se davant Déu i necessitats de purificació. Encara avui dia, un mosquit que s’esmuny dins la tina fa tornar el vi impur.
Quina impressió els havia de fer, doncs, la paràbola del blat i el jull! Un camp impur no es pot aprofitar, s’ha de destruir! Oi més quan el jull és una gramínia que pot arribar a intoxicar els éssers humans.
Sense forçar el sentit de la paràbola, podem dir que el camp de blat contaminat amb jull és l’Església i som cadascú de nosaltres. Déu ens ha fecundat amb bona llavor, però ens trobem també amb la presència desconcertant del pecat, que no ha desaparegut malgrat l’acció de la gràcia de Déu en nosaltres.
El missatge de la paràbola és que, malgrat el pecat, Déu no ens rebutja. Ell espera fins a l’hora de la sega per tal de salvar tot el que sigui salvable. Això ens ha d’omplir de confiança. Déu no ve a destruir-nos ni a castigar-nos encara que trobi pecat en nosaltres. És clar que hi ha pecat! Tots som pecadors. Déu no s’escandalitza de nosaltres, ja hi compta. El seu Fill ha vingut precisament al món perquè necessitem que els nostres pecats siguin perdonats.
Déu posa la seva mirada en el blat, en el bon fruit que, malgrat les dificultats, va creixent i granant. Déu té paciència i no menysprea les coses petites, com la llavor de mostassa o com la mica de llevat que es barreja amb la pasta, perquè sap la força transformadora que contenen.
Apartem de nosaltres, doncs, els escrúpols. El pecat que hi ha en nosaltres, l’hem de reconèixer i n’hem de demanar perdó. L’hem de combatre, però no ens ha de treure la pau del cor, la confiança que Déu ens ha perdonat. No el podrem suprimir de la nostra vida fins a l’hora de la sega, però Déu no es penedirà del destí de plenitud al qual ens ha destinat.
El que sí que hem d’evitar, en llenguatge del papa Francesc, és de caure en la corrupció. Els corruptes són els que opten pel jull en comptes del blat. Aquests ja no busquen el perdó de Déu i rellisquen pel camí de la perdició: és el llenguatge, cru i realista, que aplica el papa Francesc als mafiosos i als pederastes. Fins i tot per a ells, però, queda sempre oberta la possibilitat de la conversió. Recordem la paràbola del fill pròdig: Déu sempre ens espera, amb una paciència infinita. Déu no tanca mai la porta al fill que vol tornar.
Jordi Vila Borràs