Imaginem, ara que és temps d’estiueig, que uns amics vénen a fer-nos una visita a l’apartament on estem passant uns dies. Arriben a mig matí perquè hi hagi temps d’anar junts a la platja o a passejar per la muntanya fins que arribi l’hora de dinar. I la mestressa de casa, quan arriben els amics, diu: aneu passant que jo tinc feina a la cuina. I, quan tornen a dinar, es troben la taula parada i la mestressa que diu: aneu menjant el primer plat, que faig el segon.
Segurament, quan els amics se’n tornin cap a casa seva, comentaran: ens han tractat molt bé, però val més que no tornem perquè els donem massa feina. Certament, quan rebem la visita d’uns amics val més regalar-los temps i conversa que no pas un dinar massa elaborat.
L’evangeli de Marta i Maria no ens diu que sigui més important resar que treballar. Cal fer notar que aquesta història apareix a continuació de la paràbola del bon samarità que proclamàvem diumenge passat, en la qual es podria argumentar que és més important l’acció del samarità que el culte del sacerdot i el levita.
La història de Marta i Maria ens ha de portar a reflexionar sobre l’actitud amb què acollim Jesús en les nostres vides. Ell no vol que el fem content amb molts sacrificis i actes piadosos, sinó que l’acollim amb un cor de deixeble, que ens posem a la seva disposició i que ens deixem instruir i enamorar per la seva paraula i la seva presència.
John F. Kennedy va dir en el discurs inaugural com a president dels Estats Units: “no et preguntis que pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Capgirant els termes, jo diria: no et centris en el que tu has de fer per Jesús, sinó en el que ell ha fet per tu. Quan prenem consciència d’això, quan tenim aquesta actitud contemplativa, la nostra vida de deixebles i el nostre compromís cristià van esdevenint cada cop menys forçats i més inherents a la nostra naturalesa.
Jordi Vila Borràs