Podem distingir bastant clarament dues maneres d’anar per la vida.
La primera portaria per lema “anar fent”: aplicar la llei del mínim esforç per anar passant per la vida sense prendre mal. És el cas de l’estudiant que estudia just per aprovar, de l’empleat que treballa just per guanyar el sou, de la parella que continuen junts perquè els fa mandra separar-se…
La segona seria, en canvi, “viure intensament”, encara que aquesta expressió és ambigua. Hi ha joves que es pensen que viure intensament és sinònim de viure perillosament el cap de setmana, jugant amb la velocitat, l’alcohol, les drogues o el sexe. Curiosament, els que malviuen així dos dies per setmana, solen sobreviure els altres cinc de manera totalment anodina, sense trobar cap al·licient en el treball o els estudis.
Hi ha una manera molt més positiva de “viure intensament”: és la de qui ha trobat un centre d’interès que l’atrau fins al punt que tota la seva vida queda focalitzada i sembla que li falten hores per dedicar-les a allò que el motiva. Així es fan els grans esportistes, els erudits, els grans empresaris o els líders polítics. Qui més despunta a la vida no és qui té talent i prou, sinó que el sap enfocar i hi posa molt d’esforç.
Jesús ens convida a viure d’aquesta manera, arriscant-ho tot pel Regne de Déu. Ser cristià no és anar a missa tres quarts d’hora per setmana, no és resar cinc minuts al dia, no és complir amb alguna bona obra. Tot això està molt bé i és important, però ser cristià és viure en Crist les vint-i-quatre hores del dia, sotmetre totes les nostres accions i els nostres projectes als criteris i al projecte de Déu en nosaltres. Val la pena. Hi ha qui dedica anys de la seva vida a entrenar-se per obtenir un rècord esportiu, hi ha qui treballa sense parar per guanyar diners o per dirigir una empresa… El tresor que Déu ens ofereix és infinitament més gran que tot això.
Jordi Vila Borràs