Els que pateixen claustrofòbia s’ho passaran una mica malament, però m’agradaria que imaginéssim una estona que ens trobem tancats dins d’un ascensor aturat entre dues plantes. Si mai ens trobem en aquesta situació, serà molt útil que algú ens ajudi a conservar la calma amb tècniques de relaxació, però ho serà més encara tenir accés al telèfon de socors. Això ve a ser la pregària.
(Possibilitat i valor de la pregària) No pot pregar qui creu que no hi ha un Déu que ens pugui escoltar i socórrer. Aleshores sí que cal molta calma i relaxació per tal de sobreviure en aquest món que alguns conceben tancat en si mateix i penjat en el buit. Altres, molt racionals, diuen que de fet avui dia no caldria posar telèfons de socors als ascensors perquè hi ha dispositius que poden avisar automàticament a la central d’emergències quan detecten una avaria. Tanmateix, segur que preferim pujar a un ascensor que ens doni l’opció de comunicar-nos personalment. Si Déu és la central de recepció dels missatges, certament ell no té necessitat que li preguem per tal de conèixer les nostres necessitats, però a nosaltres sí que ens fa molt de bé saber que ell ens escolta.
(Aprendre a pregar en família) ¡Quantes i quants catequistes es queixen amb raó que avui dia molts infants arriben a catequesi sense saber pregar! La família és el millor lloc per aprendre a parlar, oi? Doncs per això és també el millor lloc per aprendre a pregar. La primera persona que ens parla de Déu deixa una empremta inesborrable en la imatge mental que ens fem de la divinitat, i per això convé que sigui algú que ens estima moltíssim, com la mare o el pare. També per això convé que la primera persona que ens ensenya a pregar sigui algú que ens inspiri la major confiança possible.
(Jesús no ensenya una fórmula sinó una actitud) Pregar no és memoritzar oracions i repetir-les una i altra vegada. Això ens pot anar bé per tal de centrar l’atenció, que es dispersa tan fàcilment. Però pregar és una actitud i un desig de comunicació. Avui hem llegit a l’evangeli la versió lucana del parenostre, que és més curta que la de Mateu. Si en dos evangelis trobem dues versions diferents de la pregària que Jesús ens va ensenyar, vol dir que el Senyor no es va preocupar gens de fixar una fórmula concreta sinó de transmetre’ns un estil i una actitud de pregària. Una actitud de confiança i de solidaritat fraterna. Per això comencem amb la paraula Pare i per això preguem sempre en plural, demanant no per a mi sinó per a nosaltres. Demanem a Déu que el seu nom sigui honorat, no pas perquè ell en tingui cap necessitat sinó perquè això repercuteix en bé nostre. Una societat que honora Déu és una societat que busca el Bé, la Veritat i la Bellesa. Demanar la vinguda del Regne de Déu és demanar que el mal desaparegui del nostre món. Suplicar cada dia el nostre pa implica viure enfocats en el present i confiats en la Providència. El perdó és la faceta més difícil de l’amor. Si podem perdonar és perquè som perdonats per Déu, de la mateixa manera que podem estimar perquè Ell ens ha estimat primer. I no caure en la temptació per no retornar a l’estat del primer Adam: nosaltres ja som homes nous per la victòria de Jesús. Així doncs, en aquestes cinc peticions es troba tot el que necessitem i hem de rebre de Déu per arribar a una vida plena.
(La sorpresa final) En totes les paràboles Jesús hi amaga una sorpresa per a fer-nos entendre que la manera de ser de Déu és molt diferent de la nostra. Quan Jesús explica que cap pare donarà una serp al fill que li demana un peix o un escorpí al que li demana un ou, ¿on es troba la sorpresa? Just al final. La lògica de l’argumentació ens fa esperar que Jesús digui que Déu ens donarà totes les coses bones que li demanem. En canvi, acaba dient que el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen. Sí, Déu sempre ens sorprèn. Nosaltres li demanem coses, i Ell se’ns dona ell mateix. Això és molt més del que podíem esperar. Déu és Amor, i estimar no és donar coses: estimar és donar-se.
Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL