Fa uns quants dies passejava per una avinguda. Davant meu hi havia uns turistes: parella jove amb un nen i una nena de tres o quatre anys. La nena recull de terra unes plomes d’ocell, contenta com si acabés de descobrir un tresor. Al darrere, arriba corrents el germanet, que en vol una. Ja us podeu imaginar com segueix l’escena: empenta i plors.
La gent adulta no som tan diferents dels infants. Quants malentesos i quantes baralles i divisions familiars per assumptes de patrimoni! Igual que Jesús, els mossens hem de dir a vegades que no tenim solucions concretes, perquè l’autèntica solució es troba en un canvi d’actitud de les persones en conflicte: que siguin capaços de dialogar i que siguin capaços de compartir.
L’avarícia, l’ambició de més i més riqueses materials, és a la base de l’actual crisi econòmica i de molts mals al llarg de tota la història de la humanitat. En una cursa desenfrenada per tenir més i més, el sistema capitalista s’ha anat tornant salvatge, ha perdut les bones maneres i ha traspassat les barreres de seguretat. La paràbola de l’evangeli d’avui ens mostra amb tota cruesa com és de ximple la cursa per augmentar els beneficis. És clar que tothom necessita cobrir unes necessitats materials mínimes per assolir un mínim benestar. No és el mateix poder pagar el lloguer d’un pis i els rebuts dels subministraments d’aigua, llum i gas que no poder. No és el mateix tenir menjar a la nevera que tenir-la buida. Arrodonint, suposem que això sigui possible amb uns deu mil euros anuals. Un salt de benestar seria poder disposar d’un cotxe i gaudir d’uns dies de vacances. Arrodonint altra vegada, suposem que això representi quinze mil euros anuals. Aquest és el salari més freqüent dels treballadors espanyols durant l’any 2011, l’últim del qual es tenen dades.
Hi ha persones que tenen unes responsabilitats professionals molt grans, que han de ser justament recompensades per un salari més elevat. El salari mitjà dels executius espanyols ronda els setanta mil euros anuals, unes cinc vegades el salari més freqüent. No sembla exagerat. El problema apareix quan arribem a les grans fortunes. L’any passat una sola persona, empresari tèxtil, va tenir un augment de patrimoni de quinze mil milions d’euros, és a dir, ell sol hauria pogut pagar amb els seus beneficis la meitat de tota la despesa de la Generalitat de Catalunya, amb la qual cosa ens hauríem estalviat un munt de retallades.
El pitjor de tot, però, no són les grans fortunes personals, que sovint acaben finançant fundacions humanitàries. Hem de pensar que, un cop satisfets uns quants capricis, el món del luxe també té els seus límits. Quan tens el iot, l’illa privada i uns quants cotxes exclusius, en què més et pots gastar els diners? Qui més qui menys, tothom té una consciència que li diu que ha de compartir amb els altres una mica del que li sobra.
El pitjor de tot són les grans corporacions i els fons d’inversió impersonals, que es mouen segons la lògica implacable del màxim benefici a tota costa. D’aquí vénen les tensions i els desequilibris financers i els abusos que ens han conduït a la situació actual.
Cal recordar la doctrina social de l’Església: els diners són un mitjà al servei de les persones. És tan lògic i raonable! En canvi, avui vivim amb el criteri invers: les persones en funció dels diners. El nostre sistema econòmic haurà d’escoltar ben aviat la veu de Déu que li diu: «Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida».
Jordi Vila