La veritat és que una lectura superficial d’aquest evangeli m’ha deixat perplex: ¿com pot ser Jesús tan tancat i mal educat amb una dona cananea? Això m’ha obligat a entrar més a fons en el text i anar descobrint la riquesa de matisos que m’havien passat per alt a primer cop d’ull.
Així m’he adonat que el primer crit de la dona és confús i estrafolari. ¿Què hi fa que una cananea anomeni Jesús “fill de David”, si aquest és un títol que només té sentit en un ambient jueu? ¿Per què li diu “compadiu-vos de mi”, si és la seva filla qui està endimoniada? De fet, això passa sovint quan atenem persones a Càritas i en general als serveis socials: arriben amb angoixa, confusió, inseguretat… costa entendre el que demanen i saber fins a quin punt van de bona fe.
Aleshores la temptació és fer com els deixebles: despatxem-la d’una vegada, que molesta. Que se’n vagi contenta amb una bossa de menjar, unes peces de roba o un bitllet, i feina feta… La pregunta és: ¿l’he ajudada en allò que necessita, l’he estimada, o només me l’he treta de sobre? Me l’he treta de sobre només una estona, perquè ella s’ha adonat que la seva angoixa i confusió donen fruit… i tornarà un altre dia a repetir la mateixa escena. I així anem creant dependència.
Per això cal tenir uns criteris d’actuació. Jesús recorda als deixebles que, encara que el pla salvador de Déu sigui universal, ell de moment només ha estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel. De fet, serà el rebuig d’aquest poble, manifestat definitivament en la crucifixió de Jesús, que portarà a la constitució de l’Església com un nou Poble de Déu i no com una ampliació del poble d’Israel.
L’existència d’aquests criteris permet a Jesús entrar en diàleg amb la dona i mostrar-li clarament la contradicció de la seva demanda: està demanant ajuda al “fill de David” una que no es pot considerar dels “fills d’Israel”.
La resposta de la dona es pot prendre com un gest d’humilitat, però jo diria més aviat de realisme: s’ha sentit retratada per les paraules de Jesús, que han fet en ella la veritat (“és veritat, Senyor”) i torna a manifestar la seva esperança que, malgrat tot, alguna cosa bona rebrà d’aquella trobada.
Com tantes altres vegades a l’evangeli, Jesús acaba lloant la fe d’aquella dona. “Que sigui tal com vols” insinua que de fet és la voluntat de la dona, purificada i potenciada per la trobada amb Jesús, la que obra el miracle. També en la relació d’ajuda assistencial es tracta d’anar potenciant i fent aflorar la capacitat d’autocuració que tenen les mateixes persones necessitades.
Última reflexió: de fet, tots som una mica com la dona cananea. Podem viure una religió superficial i interessada que no ens traurà de la confusió. Però, si entrem de debò en diàleg amb Jesús, s’obriran davant nostre nous horitzons.
Jordi Vila Borràs