L’evangeli de Joan no recull el relat de la institució de l’eucaristia a l’últim sopar, però el discurs de Jesús que hem llegit avui és segurament el text més profundament eucarístic de tota la Bíblia. I ens ajuda a prevenir la temptació del pelagianisme, que és, al costat del gnosticisme, l’altre gran perill que, segons el papa Francesc, sempre hem trobat els cristians en el camí vers la santedat.
Si el gnosticisme, tal com vèiem diumenge passat, considera que el coneixement és el camí de la salvació, el pelagianisme creu que la salvació és fruit de l’esforç humà. Jesús ha vingut a ensenyar-nos el camí, i ara és cosa nostra de fer els mèrits necessaris per guanyar el cel.
El pelagianisme pot produir dos efectes diferents i igualment perversos en els cristians. Un és l’elitisme, el perfeccionisme, el puritanisme. Pensar que cal ser millors que els altres per a salvar-se. Exagerar les pràctiques de pietat, cultivar una litúrgia rebuscada, exhibir-se en misses i aplecs multitudinaris, publicitar èxits pastorals. Si els altres no ho fan tan bé, si no ho aconsegueixen, és perquè no són prou bons, perquè no s’esforcen prou. Que facin com nosaltres i trobaran el camí recte.
L’altre és l’activisme. L’important és fer el bé, tant de bé com es pugui, perquè el bé que fem nosaltres és el que salva el món. Així es perd la referència a Jesús i l’Església, com diu el papa, acaba convertint-se en una ONG.
Tots dos, gnosticisme i pelagianisme, tenen en comú posar el jo com a protagonista de la salvació. És el meu coneixement o el meu esforç, la meva saviesa o la meva bondat. El meu, la meva.
Tots dos escatimen protagonisme al veritable autor de la salvació, que és Jesús. Tot allò que coneixem de Déu i de la vida, tot allò que fem de bo, ve d’ell. Necessitem viure units a ell, perquè només podem viure de debò gràcies a ell. Per això és tan important l’eucaristia. Ens posa en el nostre lloc: receptors de l’autèntica vida, que ve de Jesús.
Jordi Vila Borràs