Els que ens hem dedicat a l’ensenyament sabem que, encara que procurem tractar igual tots els alumnes de classe, sempre n’hi ha algun que ens reclama més atenció. Sembla que Simó Pere era un d’aquests, fos per bé o per mal. Més d’una vegada Jesús l’ha de renyar perquè, encara que és tot cor i impuls, li falta fe, es fa enrere, no entén els designis de Déu… Arribarà a negar el Mestre en el pretori, i després plorarà amargament.
Avui, però, Jesús el felicita. A la pregunta comprometedora de Jesús -«i vosaltres, ¿qui dieu que sóc?»- Simó respon decidit: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li fa veure que aquesta confessió no ve d’ell mateix, sinó que és una revelació del Pare del cel. I per això li imposa el nom de Pere, i afirma que sobre aquesta pedra edificarà la seva Església.
Portem més d’un segle amb uns papes extraordinaris. Amb estils molt diferents, tots han excel·lit pels seus ensenyaments i les seves virtuts. No han estat exempts de polèmiques, però ja se sap que això és inherent a qualsevol càrrec important.
Si mirem tota l’extensió de la història de l’Església, veurem que la institució del papat no ha gaudit sempre del prestigi espiritual que ara té. Durant molts segles, el papat ha exercit un lideratge sobretot de tipus polític, fent i desfent imperis i reialmes, establint aliances i declarant guerres. La història del papat va ser plena d’episodis bàrbars i brutals durant l’Alta Edat Mitjana, d’intrigues de palau en segles posteriors, i d’actituds ràncies i reaccionàries quan començava a despuntar la modernitat.
Jesús no va prometre que sempre tindríem papes sants. Gaudim-ne mentre duri, però la institució del papat va molt més enllà de la santedat personal del papa. És així des dels temps de Pere, que va ser sant però no va ser pas perfecte. El papa és qui ens confirma en la fe en Jesús com a Fill de Déu. El vincle amb el papa, doncs, és un signe de la vinculació amb la fe de l’Església, que transcendeix els temps i les cultures. La fe de Francesc és la mateixa fe de Pere, i per això la comunió amb ell ens garanteix que formem part de la comunitat de l’Església, fundada per Jesús.
Vivim temps d’un individualisme exacerbat, i per això tenim la gran temptació de fer-nos una fe a la carta. En el ritu de la pau diem “no mireu els nostres pecats sinó la fe de l’Església”. Algú ha insinuat que, segons l’esperit del nostre temps, semblaria més adequat dir “no mireu els pecats de l’Església sinó la meva fe”. En aquest sentit, el cristianisme avui dia és contracultural. Ens alegrem de formar part d’una comunitat de fe, i creiem, tal com diu Jesús a l’evangeli, que, malgrat els seus defectes, és precisament a través d’aquesta comunitat que comencem ja a participar del Regne del cel.
Jordi Vila Borràs