Arribem al final del diàleg de Jesús amb els jueus. Ell els retreu que, si no creuen que ha baixat del cel, tampoc el creuran quan pugi on era abans, és a dir, quan torni al Pare. I afirma que l’Esperit és qui dona la vida, no pas la carn. L’arrel del problema rau en la manca de fe d’alguns, que es pot estendre fins i tot entre els deixebles.
Jesús s’enfronta, doncs, amb un problema que continua essent ben actual. Però no sé si realment hem de parlar de manca de fe o més aviat d’una fe mal orientada. Viure sense fe és molt difícil. Desconfiar de tot ens duu a una situació malaltissa que pot abocar-nos fàcilment a la depressió. És clar que això passa, però penso que amb molta freqüència la gent diposita la seva fe en realitats que no el poden satisfer.
Jesús contraposa l’Esperit a la carn. Els jueus es consideraven descendents segons la carn dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, i per la circumcisió duien impresa en la carn la pertinença al poble elegit. És en aquest sentit que cal entendre la contraposició que fa Jesús entre carn i esperit, que no és cap proclama espiritualista.
Sense jutjar ningú en particular, crec que potser es podria comparar aquests jueus de la circumcisió amb alguns que es diuen cristians perquè han estat batejats de petits i formen part d’una família que ha estat tradicionalment cristiana. Entenen el cristianisme com unes arrels i un signe d’identitat, però no el viuen com un seguiment vital de Jesús. ¿Podríem dir que hi ha un cristianisme de la carn? M’hi fa pensar el fet que algunes persones es defineixen culturalment cristianes però no creients, i fins i tot algunes d’elles reivindiquen la bondat i la modernitat d’aquesta manera de viure el cristianisme.
Potser per això (repeteixo, sense jutjar ningú en particular) es dona tan sovint el fenomen dels practicants intermitents. Persones i famílies que s’acosten a l’església per rebre un sagrament, que hi participen durant el temps requerit per a la catequesi adequada, que et diuen generalment que s’hi han trobat a gust i han fet una bona experiència, però que desapareixen tan bon punt han obtingut allò que esperaven. Potser, en el fons, viuen l’Església com un clan o una societat a la qual estan contents de pertànyer-hi, però no com la comunitat dels seguidors de Jesús. Segurament s’han sentit atrets per l’Església mentre veien que aquesta els oferia alguna cosa que ells havien vingut a buscar, potser fins i tot s’han sentit sorpresos de copsar-hi allò que s’hi pot viure, que és molt més del que molts es pensen, però no han fet el pas de deixar que Jesús prengui les regnes de les seves vides.
Jesús ens ensenya que la salvació no ens ve de cap mèrit que nosaltres tinguem ni de cap grup al qual puguem pertànyer, sinó que és un regal que ell ens fa. Tant de bo que ens adonem que només ell té paraules de vida eterna.
Jordi Vila Borràs