Moisès va donar al poble hebreu dos consells plens de saviesa. El primer, que complissin els manaments del Senyor. El segon, que no els canviessin segons la seva conveniència. Així el Senyor seria sempre a prop seu i serien tinguts pels més assenyats i justos de tots els pobles.
Malauradament, els consells de Moisès van caure en sac foradat. Hem vist a l’evangeli com Jesús es va enfrontar asprament als fariseus, que en el fons eren bona gent, i els va titllar d’hipòcrites. I de ben segur que, si avui prengués la paraula, ens diria alguna cosa semblant a molts dels que també ara pretenem ser bona gent.
Mirem, per exemple, el futbol. El reglament és bastant senzill: unes quantes normes que es mantenen bàsicament invariables des del segle XIX. Ara bé, n’hi ha una que diu que l’àrbitre és el jutge únic del partit i que les seves decisions són irrevocables. Com que l’àrbitre és humà, és inevitable que cometi errors, tant en l’apreciació de les jugades com en l’aplicació del reglament. Aleshores és d’hipòcrites no dotar els àrbitres dels instruments tècnics que els ajudin a arbitrar millor i a evitar els erros que puguin cometre, com fan altres esports.
Sí, ja sé que el futbol és una cosa poc seriosa per a ser tractada en una homilia. Només l’he esmentat per a fer un paral·lelisme amb la política. Tots sabem que en democràcia les lleis són expressió de la voluntat popular, que s’expressa per mitjà dels representants parlamentaris i, en casos d’especial importància, com són la Constitució o alguns estatuts, per mitjà d’un referèndum. També entenem que, en previsió de possibles conflictes legals que puguin sorgir, hi ha d’haver un àrbitre imparcial que és el Tribunal Constitucional. El problema sorgeix quan aquest tribunal considera que una llei refrendada pel poble, com és l’Estatut, entra en conflicte amb la llei superior que és la Constitució. En aquesta situació, a qui cal tractar d’hipòcrites? Doncs segurament a aquells polítics que, en comptes d’aplicar-se a reformar les lleis perquè es pugui complir la voluntat del poble, s’oposen al dret a decidir del poble emparant-se en l’escut de la llei.
Permeteu-me denunciar un altre cas gravíssim d’hipocresia política global. En l’homilia de fa tot just cinc setmanes parlava dels 40.000 refugiats que s’havien de repartir entre els diferents estats de la Unió Europea, i deia que, a una població de 25.000 habitants com és Vila-seca, li’n tocarien dos. Ara ja es parla de 800.000 refugiats, i per tant, ens en tocarien 40, un refugiat per cada 625 europeus. La reacció immediata de la majoria de governs (no tots) és posar tanques i bloquejar les fronteres. Això és inhumà. Hi ha una mesura molt més humanitària i definitiva: deixar de vendre armes. Vendre armes és d’hipòcrites. Sense armes, no hi ha guerres, i sense guerres no hi ha refugiats.
Si la política és seriosa, la religió encara deu ser-ho més. Si Jesús va tractar d’hipòcrites els fariseus, ¿què ens diria a nosaltres, cristians? Hem de donar testimoni de Déu que és Amor, i a vegades sembla que ens hàgim inventat un déu fet a la nostra mida. Segur que al Pare del cel no li agrada que un fill seu falti el diumenge a missa, de la mateixa manera que a cap mare no li agrada que falti un fill a la taula familiar. Però estic segur que a Déu li ofèn molt més que milers de fills seus hagin de fugir com poden dels seus països en guerra i es trobin una Europa tancada amb pany i forrellat. Això sí que és abandonar els manaments de Déu per tal de mantenir els privilegis d’alguns homes.
Jordi Vila Borràs