No puc dir el dia ni el lloc per no ferir susceptibilitats, però això no vol dir que no sigui una anècdota ben real. Un dia em tocava anar a una processó en un lloc de privilegi. Érem uns quants capellans, i de sobte noto unes empentes i dos mossens que em prenen el lloc.
Un temps més tard, explicant batalletes amb un mossèn de molta confiança, va resultar que a ell li havia passat el mateix, al mateix lloc i amb els mateixos mossens, en la processó d’un altre any. Ens vam fer un tip de riure, és clar. Se suposa que els preveres som persones que hem fet una opció seriosa de servei als altres, que hem sacrificat moltes coses en les nostres vides… Doncs, fins i tot si és així, no som immunes al virus de la vanitat.
Una altra història. Fa uns anys, gairebé vint, feia d’animador d’un grup de joves de postconfirmació en una parròquia d’un poble. Tenien uns setze anys. Recordo que un dia es van quedar parats, fins al punt que no s’ho acabaven de creure, quan els vaig dir que ho feia de franc, sense cobrar ni tan sols la benzina que consumia el cotxe per arribar al poble. Des d’aleshores no hi ha any que no deixi anar, en alguna reunió de pares de catequesi, aquesta informació que per a alguns resulta inconcebible: les catequistes fan la seva tasca de servei als infants sense cobrar.
Humilitat i generositat, aquests són els dos valors que Jesús ensenya en l’evangeli d’avui. No fer les coses per a ser vistos ni per obtenir un benefici. Segur que tots podem trobar alguna situació concreta en què aplicar-nos aquests ensenyaments.
Jordi Vila Borràs