Segur que si l’evangeli ha conservat aquest ensenyament de Jesús no és per donar una lliçó de “modos” sinó per alguna cosa més important. Encara que, ben pensat, la bona educació potser és més important del que sembla. Aquests dies passen per alguns canals de televisió un anunci molt ben fet d’un embotit català. La història que se’ns explica en pocs segons gira al voltant de la consigna que un pare dona a les seves filles: aquest fuet no es toca fins que no siguem tots a taula. Els convidats arriben més d’una hora tard, la qual cosa ja és una falta d’educació, i comencen a endrapar fuet sense encomanar-se a ningú, davant la mirada contrariada de les nenes.
A primer cop d’ull pot semblar que no passa res per saltar-se alguna norma i menjar abans d’hora. És bo gaudir de la vida i actuar amb espontaneïtat. Però en el fons és qüestió d’egoisme. La naturalesa humana, tocada pel pecat, és egoista. No és dolent satisfer els propis gustos i necessitats, però sí que ho és no mirar pels altres. La bona educació és aprendre a pensar en els altres abans que en mi mateix i a pensar també en les conseqüències dels propis actes. Això no és espontani, cal aprendre-ho, i com tot aprenentatge costa un esforç. Ara bé, com tots els bons hàbits, la bona educació se’ns va tornant connatural a mesura que la practiquem i ens va sortint cada cop més sense pensar-hi. Això és bo per a les persones que tenim al voltant, que gaudeixen de la nostra amabilitat, però també és bo per a nosaltres mateixos, perquè ens fa més empàtics, més connectats amb els altres, i això ens enriqueix la vida en gran manera.
Vivim en una societat competitiva. Lluita i rivalitat per ser els primers. L’objectiu és que jo guanyi, i tot s’hi val per tal de fer que els altres perdin. Així és el món de l’empresa i així és, cada cop més, el món de la política. Sembla que els nous dirigents mundials són cada cop més mal educats i més inhumans, i que com més insulten més vots guanyen. Si és així, anem per mal camí.
Jesús no vol que ens deixem contagiar per aquest mal esperit. Ni l’Església universal ni la parròquia ni la família o la comunitat han de ser un lloc de competència. No hem de cobejar càrrecs ni influències. Tots, des del primer fins al darrer, hem vingut a servir, i aquest és l’únic privilegi que ningú no ens pot prendre. Malauradament valorem les persones pel lloc on han arribat, és a dir, per l’honor i la jerarquia que han assolit. Seria molt millor que ens valoréssim pel servei que fem, siguem al lloc on siguem. Em deia un caputxí que la majoria dels sants del seu orde han estat germans llecs, sense estudis ni càrrecs d’importància.
Quan aprenem la virtut de la humilitat canvia la nostra mirada sobre les persones. Deixem de ser interessats. No ens fixem en el que podem obtenir dels altres sinó en el que els podem oferir. I no ens preocupa si ens podran rescabalar. Aleshores és quan aprenem a estimar sense esperar res a canvi. Això no ho pot entendre qui pensa que la vida s’acaba en aquest món. Seria una ximpleria fer qualsevol cosa sense treure’n algun benefici. Però els que tenim una visió transcendent de la vida sabem que la gran recompensa serà gaudir de la vida prop de Déu. Tot l’esforç que suposa aprendre a estimar, ser humil, generós i desinteressat val la pena perquè ens posa en sintonia amb Déu, que és Amor. Aprenent a estimar aprenem a gaudir de Déu.
Jordi Vila Borràs