És curiós i significatiu que, com a primer pas per a la curació de l’home sord, Jesús se l’endugui tot sol, lluny de la gent. Sembla buscar un ambient de quietud i de silenci, perquè el brogit de la gent eixorda i no ens deixa escoltar. El soroll és una forma de contaminació que perjudica la salut i la qualitat de vida. En un món saturat de sons i paraules, és molt important saber callar.
El silenci és necessari per a la reflexió i per a la pregària. Les persones que el descobreixen acostumen a viure una vida més conscient i més equilibrada. Valdria la pena que tots, d’una o altra manera, l’incorporéssim a la nostra rutina diària. Jo acostumo a començar el dia amb una hora de passeig i una altra hora de pregària. Passeig en solitari, a bon ritme, sense res enganxat a les orelles, deixant espai perquè la ment pensi el que vulgui. Després la pregària en comunitat, mitja hora d’ofici diví i mitja hora de silenci davant del Senyor. És clar que molts dies llevar-se fa mandra, però sé que la meva salut espiritual necessita aquest espai abans d’immergir-me en el brogit de cada dia.
Hauríem de saber preservar espais de silenci dins de l’església. Abans, durant i després de la missa. Arribar amb temps i fer una estona de silenci abans de començar ens ajuda a viure la missa amb més atenció, sense distreure’ns tan fàcilment. Si més no, ja hauríem deixat espai per a les distraccions abans de començar. Els silencis durant la missa, encara que breus, no han de ser buits, sinó plens d’una actitud de pregària íntima, de disponibilitat envers la Paraula i la Presència de Déu entre nosaltres. I, si ho vivim així, no tindrem tanta pressa a sortir en acabar la missa i potser ens vindrà de gust fins i tot prolongar una estona la pregària.
Sant Ignasi de Loiola va crear el mètode dels exercicis espirituals com un mitjà de creixement en la vida segons l’Esperit per mitjà d’una experiència forta de silenci, reflexió i pregària. L’escena de l’evangeli d’avui m’hi fa pensar. En primer lloc pel fet d’apartar-se de la multitud i anar en un lloc solitari. Però també pels gestos que Jesús va fer amb el sord. En primer lloc li va tocar les orelles i la llengua. Després alçà els ulls al cel, sospirà i pronuncià una paraula imperativa. En els exercicis espirituals hem de permetre, en primer lloc, que Jesús ens conegui fins al més íntim, que no hi hagi res de la nostra persona que quedi fora del seu abast. Després hem de deixar que, amb el seu poder diví, ens recreï a semblança d’ell mateix. Al principi Déu ho va crear tot amb la seva Paraula i va infondre alè de vida a l’home. Ara Jesús, amb el seu sospir i la seva paraula, fa de nosaltres homes nous i ens obre a la realitat nova del Regne que ell ha vingut a instaurar.
Jordi Vila Borràs