El manament de Jesús sobre el perdó té mala premsa. Hi ha qui diu que perdonar setanta vegades set, que vol dir sempre, és una mala política, perquè la gent que va pel món fent mal ha de ser durament castigada. Hi ha qui diu que és impossible, per exemple, perdonar a un terrorista que t’ha assassinat un fill. No es pot ser tan babau, no es pot anar per la vida amb un lliri a la mà.
El problema és que partim d’una concepció infantil del perdó. Quan un nen fa una malifeta, pensa que els pares o els mestres s’enfadaran, i com a venjança li imposaran un càstig.
Però no és així en realitat, i l’habilitat educativa dels adults ha de fer que el nen entengui que tota malifeta té unes conseqüències negatives que cal reparar. Per això el càstig és positiu quan no és fruit d’un sentiment destructiu de venjança, sinó una oportunitat per recapacitar i madurar. El perdó és compatible amb el càstig, sempre que aquest sigui justificat, reparador, rehabilitador. El perdó no és fer veure que no ha passat res. Perdonar no és oblidar. Perdonar és renunciar a respondre a un mal amb un altre mal. El perdó és el contrari de la venjança. Perdonar és respondre al mal amb el bé. Per això no hi ha perdó autèntic sense justícia, perquè la justícia és bona i necessària per a la convivència.
Així doncs, ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Pena de mort? Cal dir molt clar que un cristià no pot estar a favor de la pena de mort. En la societat actual podem protegir-nos dels terroristes i dels psicòpates tancant-los en presons d’alta seguretat, sense necessitat de matar-los. La pena de mort entre nosaltres no té avui dia una justificació de defensa pròpia, i només s’entén des de la venjança. La venjança no en té mai prou, i en aquest sentit la pena de mort és terriblement frustrant, perquè representa la fugida definitiva, la impossibilitat de continuar castigant.
Tornem-hi: ¿què hem de fer amb els terroristes? ¿Que es podreixin a la presó? En el món real les presons segurament sempre faran falta, però no han de ser llocs on enviem ningú a podrir-se. Han de ser llocs on aplicar la justícia, l’educació, la sanació i rehabilitació de les ferides profundes que els delictes sempre deixen en les persones que els han comès. No ha de ser fàcil continuar vivint amb la consciència d’haver infligit un mal greu. Els delinqüents necessiten ajuda per tal de poder emprendre una nova vida i desaprendre els vicis de la seva vida anterior.
¿I per què hem de ser tan bons? ¿Per què els hem d’ajudar? Trobem la resposta en la paràbola d’avui. Perquè Déu ens ha salvat a nosaltres, pecadors. Nosaltres hem espatllat el paradís que Déu ens va confiar fins a convertir-lo en la vall de llàgrimes que és el món actual. Ens va enviar el seu Fill i li ho hem pagat clavant-lo a la creu. I ell no es va fer enrere sinó que va transformar el nostre delicte en la victòria definitiva sobre el pecat i la mort. Si ell ens ha perdonat tot això, ¿no haurem de perdonar nosaltres?
Jordi Vila Borràs