Recordo que a col·legi, quan ens feien llegir en veu alta, ens deien que hi havíem de posar entonació, i que aquesta depenia dels signes de puntuació que donen èmfasi a cada frase. Un infant no dirà mai “tornem al col·le” amb fredor, com si fos un autòmat. Ho pot dir amb entusiasme, amb avorriment, amb tristesa, amb por o bé, si és despistat, amb un signe d’interrogació: “¿tornem al col·le?” I això ens donarà molta informació sobre els seus sentiments respecte del col·legi.
No vull criticar els lectors de missa, als quals cal agrair la seva disponibilitat a fer el servei de donar veu a les Sagrades Escriptures, que no és poca cosa. Per a comunicar la Paraula de Déu cal procurar vocalitzar bé, és clar, però també és important mirar de transmetre’n el sentit per mitjà de l’entonació. No podem dir “Ai de vosaltres, escribes i fariseus” o “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo” amb la mateixa cantarella que “Deixeu que els infants vinguin a mi” o “Tampoc jo no et condemno” o “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor”.
Explico tot això perquè em pregunto quin sentiment i, per tant, quina entonació ens espontàniament davant de la frase “tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Si cadascú hagués de triar una paraula, penso que potser guanyaria “resignació”, oi? El mateix to que fem servir quan diem que en aquest món estem de pas. Ja ens agradaria quedar-nos-hi, però ves, nostre Senyor ha decidit una altra cosa…
Crec que el vigor de la nostra fe es pot mesurar per la nostra capacitat de dir amb goig interior i amb un somriure a la cara que, tant si vivim com si morim, som del Senyor. Perquè això voldrà dir que hem copsat que Déu ens estima més del que ens estimem nosaltres mateixos, que ell ens ha destinat a una felicitat més gran de la que nosaltres podem imaginar i arribar a desitjar, i que cap contrarietat del món present no ens pot apartar del seu amor. Aleshores comencem a viure sense por al fracàs, a la malaltia o a la mateixa mort. Perdre la por no vol dir temeritat o inconsciència. Sabem que ho podem passar molt malament, i això ens desplau. Però sabem que finalment som del Senyor i ell té la darrera paraula, que és una paraula de vida. Quan patim i morim, pensem que Jesús també va passar per la creu i pel sepulcre, però que no s’hi va quedar. I que nosaltres som cridats a viure amb ell per sempre. Tant de bo que tots puguem arribar a dir amb goig i amb confiança que en la vida i en la mort som del Senyor.
Jordi Vila Borràs