Quan prediques o escrius una homilia, dónes per descomptat que t’adreces a cristians que creuen que Jesús és el Messies, és a dir, l’Ungit, l’Enviat de Déu. No em dedicaré, per tant, a argumentar sobre això.
Més aviat vull aturar-me a comentar el que ens passa quan sortim de la comunitat cristiana i parlem amb la gent del carrer, amb familiars i companys de feina, quan llegim o escoltem mitjans de comunicació de caràcter general. Aleshores topem amb una realitat molt plural: persones que no creuen i que tenen una actitud d’indiferència i fins i tot d’animadversió envers qualsevol fe, persones que pertanyen a credos diversos, persones que tenen unes creences vagues i que no s’enquadren en cap comunitat religiosa…
A vegades ens surt envers ells una certa actitud combativa: els hem de guanyar, els hem de convèncer… què s’han cregut, aquests que tenen una fe i uns costums diferents… A vegades som nosaltres les víctimes de l’agressivitat o el menyspreu dels altres, perquè certament ser cristià no és l’últim crit de la moda!
Convé que ens fixem en l’actitud de Jesús, i en la del servent del Senyor que apareix al text d’Isaïes. No hem de témer i no ens hi hem de tornar. El camí per seguir Jesús passa per la creu. Perdre la vida per Jesús i per l’Evangeli ens obre el camí de la salvació.
Quan un se sent segur de la victòria, sap suportar en calma els embats de l’enemic. Si m’hi torno, ja ha guanyat perquè m’ha fet entrar en el seu joc: he fet d’ell el meu enemic. En canvi, si paro com una roca la cara, és a dir, em mantinc ferm però no m’hi torno, acabarà parant compte de l’absurd de les seves agressions i reconeixerà la fortalesa de la meva posició.
Jordi Vila Borràs