Segur que a tots ens commou l’expressió de tendresa del papa Francesc quan fa un petó a un infant, quan s’atura a abraçar un discapacitat, quan renta els peus d’un jove delinqüent. Fins i tot quan s’atreveix a besar la controvertida presidenta del seu país, t’adones que està trencant la closca del càrrec institucional i s’adreça a la persona de carn i ossos que té al davant. Jo no sóc papòlatra, però m’adono que no em costa gaire de posar el rostre del papa Francesc a la figura del pare misericordiós i acollidor de la paràbola.
Si la paràbola del fill pròdig ens commou tan profundament és perquè posa al descobert una necessitat que tots portem a dins, més a flor de pell o més amagada. Necessitat de reconciliar-nos, de perdonar i ser perdonats, de desfer-nos d’una motxilla que es fa més pesant com més anys passen. Pot ser necessitat de fer les paus amb una persona amb qui no ens entenem i que ens ha ferit, pot ser necessitat de perdonar-nos a nosaltres mateixos un error que hem comès en el passat i ens ha marcat la vida. Pot ser necessitat de desfer-nos d’una por, una aversió, una fòbia que ens limita i ens impedeix el creixement.
Tant se val quina sigui la nostra història personal. El fill petit va caure en un gran error que gairebé li costa la vida. El gran viu en una immensa mediocritat que no és vida. El que compta, però, és que el pare els espera tots dos i els convida a entrar a la festa. Tots dos fills van errar el camí: el petit, buscant-se a si mateix en la disbauxa i la irresponsabilitat, el gran en la mesquinesa i el càlcul. El pare els acull i estima tots dos, i així els transforma. Redimeix les seves vides, tan tristes, i els fa entrar en la comunió del seu amor. No tinguem por d’entrar dins el relat, de posar-nos-hi tal com som, en primera persona, i de deixar-nos abraçar pel Pare.
Jordi Vila