L’evangeli de diumenge passat remarcava l’esforç que suposa ser deixeble de Jesús. Cal estar disposat a canviar la nostra escala de valors i a carregar la creu. Sí, això és veritat, però entendre el cristianisme com una religió de l’esforç i l’autosuperació seria unilateral, fins i tot fals. Potser per això l’evangeli d’avui fa de contrapès i posa les coses a lloc.
En el camí per arribar al punt de trobada entre Déu i l’ésser humà, Déu s’hi ha fet molt més que nosaltres. Ell és el pastor que s’arrisca a la muntanya fins que troba l’ovella perduda, la dona que s’escarrassa a escombrar fins que troba la moneda, el pare que s’empassa els retrets, espera sense defallir i acull amb tots els honors el fill que s’havia deshonrat a si mateix.
Aquestes tres paràboles de la misericòrdia tenen dos denominadors comuns. Un és la iniciativa divina en la recerca de qui s’ha perdut. Ell és més tenaç a buscar-nos que nosaltres a amagar-nos, i això ens ha d’omplir de consol i d’esperança. I ho hem d’aplicar a tantes situacions de la vida que ens inciten a llançar la tovallola. No hi ha ningú a qui Déu no vulgui salvar. No hem de desesperar mai: fins i tot el vell Getsè, que segons els Pastorets de Folch i Torres va vendre’s l’ànima al diable, va ser salvat a darrera hora.
L’altre denominador comú és l’alegria. La trobada desemboca en una festa. El pobre germà gran de la tercera paràbola és un capsigrany que, després de tants anys de conviure fidelment amb el pare, no ha arribat encara a comprendre el llenguatge i el valor de la misericòrdia. Fins i tot a aquest el pare el torna a convidar a deixar enrere els retrets i entrar a la festa. El final de la història queda obert. No sabem si va entrar o no. Potser ens està dient a tots nosaltres: i tu, què faràs? Comprendràs d’una vegada que Déu ens estima tal com som, i et dignaràs a entrar a la festa que també ha preparat per a tu?
Jordi Vila Borràs