Jo soc de l’època que berenàvem pa amb xocolata. Sempre m’ho feia venir bé de manera que la major part de la xocolata es quedés per al final. Ara continuo fent el mateix: primer l’arròs i després les gambes, primer el pollastre i després els escamarlans… Les coses bones es guarden per al final. Així, sabent esperar, s’allarga el gaudi.
Que ningú s’ofengui, però diuen que això és un signe de maduresa. Quan un nadó té gana plora desconsoladament fins que la mare li acosta el pit. Més endavant, però, l’infant aprèn que cal esperar mentre la mare prepara les farinetes. Saber diferir el gaudi demostra control sobre les pròpies decisions i acceptació de la realitat tal com és.
Tenir sentit religiós i de transcendència ens ajuda, en aquest sentit, a créixer en maduresa humana. Si no crec que la meva vida tendeix cap a una meta, que té un sentit que va més enllà de mi mateix, sembla que el més raonable hauria de ser procurar gaudir tant com pugui ara i aquí, que és l’únic que tinc segur: em menjo la xocolata i després ja veurem què passa amb el pa. En canvi, si crec que estic destinat a una vida de plenitud, l’esperança m’ajuda a viure enmig de les dificultats i limitacions del món present.
Això és el que vivia sant Pau: a la presó, en perill de mort, no s’ensorra perquè per a ell viure és Crist. Per això no tem la mort. Al contrari, pensa que li seria un guany perquè el portaria a la trobada definitiva amb Crist, que és incomparablement millor que tot el que podem experimentar en aquest món.
Hi ha qui critica l’esperança cristiana perquè en aquesta expectativa i desig d’una vida millor hi veu un rebuig de la vida present, una evasió de la realitat. Marx parlava de l’opi del poble: una manera de mantenir-nos callats i resignats, suportant les injustícies del sistema, en espera d’una retribució en el més enllà. Podria ser així si no fos perquè el camí que Jesús ens ha ensenyat per arribar a la vida eterna és el manament de l’amor. Per això no podem deixar de mirar al nostre voltant, de tocar de peus a terra i compadir-nos i solidaritzar-nos amb tots els cecs, malalts, famolencs i proscrits que anem trobant pel camí de la vida, tal com va fer Jesús mateix. Pau veu, per això, més necessari continuar la seva vida corporal, pensant que té encara una tasca per acomplir. També nosaltres, mentre som en aquest món, tenim la tasca diària d’estimar el proïsme a la manera de Crist. Aquest és el nostre pa de cada dia, que mengem amb gust mentre esperem la xocolata que tenim preparada en la vida eterna.
Jordi Vila Borràs