Avui Jesús ens posa com a exemple un administrador que malversava els béns del seu amo i que l’enganyava en profit propi. Ara que som tan sensibles davant dels afers de corrupció i d’honestedat pública, no podem dir que aquesta sigui una paràbola políticament correcta.
Jesús posa d’exemple aquest personatge poc edificant perquè ens adonem de dues coses.
En primer lloc, que els diners no són un fi sinó un mitjà. L’administrador infidel els empra com un mitjà per assegurar-se l’esdevenidor en profit propi. Ara bé, si mirem les coses amb perspectiva, l’esdevenidor definitiu que a tots ens espera és el Regne de Déu, on les riqueses acumulades al banc no serviran de gran cosa. La veritable inversió de futur, la que no perdrà mai valor ni sofrirà cap crac financer, és la inversió en servei, en generositat, en fraternitat. És l’opció pels pobres, per la vida i per la pau. És una inversió que Hisenda no pot detectar, però que ens fa rics als ulls de Déu.
En segon lloc, la paràbola ens diu que som administradors i no pas amos de les nostres riqueses. Tot el que tenim ho hem rebut de Déu, en el sentit que forma part del món que ell ha creat. I Déu ha creat totes les coses perquè en gaudim com a humanitat, i no pas uns quants a costa dels altres. La doctrina social de l’Església parla del destí universal dels béns terrenals. Existeix el dret a la propietat privada, però no és un dret absolut. Som administradors d’allò que posseïm, i haurem de retre comptes de l’ús que en fem, en primer lloc davant de la societat, i en darrer terme davant de Déu.
Si Jesús visqués avui entre nosaltres, estic segur que parlaria d’una economia al servei de les persones, que té com a finalitat principal el bé comú i el benestar de cada ésser humà. No sé què pensaria del rescat dels bancs, però estic segur que prioritzaria el rescat de les persones.
Jordi Vila