En un país saturat d’escàndols de corrupció, sobta que Jesús posi com a exemple per a nosaltres, cridats a viure com a “fills de la llum”, la conducta d’un “home del món”. ¿Què hi ha d’admirable en la seva reprovable manera d’actuar? Una cosa molt important: la prudència de saber emprar la riquesa enganyosa per a aconseguir els béns que li interessen.
Els diners són un invent tan meravellós, ens faciliten tant la vida, que acaben apoderant-se dels nostres cors. Passen de ser un mitjà d’intercanvi de béns a un fi en si mateix. Arriba un moment que ja no ens interessa tenir diners per comprar el que necessitem, sinó per engrandir el nostre tresor. A partir de certes xifres, els diners ja no donen més qualitat de vida, sinó poder, control i influència sobre la vida dels altres. I acabem sotmetent-nos a ells: tantes hores de treball amb l’únic objectiu de guanyar diners, tantes decisions preses amb el criteri exclusiu del guany econòmic.
El sistema econòmic liberal en què vivim s’ha bastit sobre la teoria que, si cadascú mira per a si mateix de manera egoista, buscant el màxim benefici, actua una mena de llei física que fa que els mercats funcionin de manera òptima i es generi la màxima riquesa possible. Aquest optimisme mecanicista es veu contínuament desmentit per la realitat. Si cadascú busca el màxim benefici personal, els més rics imposen els propis interessos sobre els de la majoria i s’accentuen cada cop més les diferències socials, els recursos del planeta són sobreexplotats sense tenir en compte les conseqüències per a les generacions futures, la mentalitat individualista s’infiltra en tots els àmbits de la societat, s’afebleixen els vincles familiars i s’empobreix la societat civil, que no és altra cosa que una xarxa d’entitats basades en un voluntariat sense ànim de lucre.
De fet, Déu ens ha dotat d’intel·ligència i voluntat perquè no ens deixem arrossegar per presumptes lleis immutables sinó perquè anem modelant el món segons el seu projecte, que va inscriure en els nostres cors quan ens va crear a imatge i semblança d’ell. I el seu projecte és d’amor, no d’ambició egoista.
Per això els cristians tenim el deure de contribuir a canviar el paradigma econòmic de la societat. Un deure urgent, perquè hi ha molts indicadors que assenyalen que estem arribant a un punt de no retorn amb conseqüències gravíssimes. Canvi de paradigma: de l’economia competitiva a l’economia col·laborativa, de l’objectiu del màxim benefici a l’objectiu del bé comú, del creixement infinit a la sostenibilitat. En resum: no viure per als diners, sinó usar els diners amb seny per a viure millor tots plegats.
Jordi Vila Borràs