L’esperit corporativista es troba extraordinàriament estès. Consisteix a defensar una persona no perquè té raó sinó perquè és dels meus. Tots coneixem alguna persona que no obra bé, però li fem costat perquè és de la família, del gremi, del partit… Pensem que val més amagar el que està malament, disfressar-ho, fer-ho passar per bo, desviar les culpes cap a una altra banda, perquè així evitem un problema que ens toca massa de prop.
Es tracta, en el fons, d’una pràctica més o menys lleu de corrupció, almenys segons la terminologia que fa servir el papa Francesc. Ell ens fa adonar del contrast entre la misericòrdia que Jesús tenia envers els pecadors i la duresa contra els corruptes, com podem veure en l’evangeli d’avui: “valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll”.
El pecador és aquell que ha caigut en el mal, que ho reconeix i vol aixecar-se. El corrupte, en canvi, és aquell que vol fer passar el mal per bé, que prefereix confondre tothom abans de deixar que brilli la veritat.
El corporativisme es manifesta també en la crítica i la sospita cap a tot el que fan els que no són dels nostres. També els deixebles de Jesús el patien, com ho demostra l’evangeli d’avui: volen que Jesús renyi un home que expulsa dimonis perquè no és de la colla. També els hebreus del temps de Moisès desconfiaven d’aquells homes en qui s’havia posat l’Esperit de manera inesperada.
Hem de fer nostra la doctrina que ensenya molt clarament el concili Vaticà II. Res de suspicàcies o d’enveges. Cal ser sensibles i oberts a tots els signes de bondat i de veritat presents en la humanitat, també més enllà dels límits de l’Església. Són llavors d’evangeli, dons que Déu ofereix a cada ésser humà perquè pugui encaminar-se cap al Regne.
Jordi Vila Borràs