En aquest món, només un portal separava l’home ric del pobre Llàtzer. A l’altre món, una fossa immensa els separa.
D’alguna manera, tots dos han trobat a l’altre món el que anhelaven en aquest. El pobre Llàtzer ha trobat a la falda d’Abraham l’acolliment que li havia estat negat i el remei dels seus mals. L’home ric ha vist com per fi aquell pobre impertinent i molest s’allunyava del seu davant i un gran abisme s’obria entre tots dos… Per desgràcia, s’adona massa tard que és ell qui ha quedat situat al costat dolent de l’abisme!
El catecisme que vaig aprendre de petit deia que Déu premia els bons i castiga els dolents. Seguint amb aquest esquema, podríem treure, com a conclusió de la paràbola d’avui, que Déu premia els pobres i castiga els rics. No, la imatge d’un Déu que castiga no s’adiu amb la bona notícia del Regne de Déu i de la salvació universal que Jesús va venir a portar-nos.
Déu vol salvar tothom, homes i dones, jueus i pagans, pobres i rics. Estic segur que, si hagués pogut, Déu hauria salvat també l’home ric d’aquesta paràbola. L’abisme no és obra de Déu, sinó que l’ha anat construint l’home ric amb la seva indiferència i el seu tancament, dia a dia, durant tota la seva vida. I Déu sempre respecta la nostra llibertat. Ena ajuda en tot allò que no podem assolir per nosaltres mateixos, però no ens força a obtenir allò que no volem. El ric no s’ha salvat perquè no ha volgut.
Prou que ho sé i ho predico, que tots tenim bé i mal dintre nostre, però per una vegada deixeu-m’ho dir de manera simplista: hi ha pobres bons i pobres dolents, hi ha rics bons i hi ha rics dolents. I, quan es tracta d’ajudar una persona, molt sovint comencem per fer una valoració moral: mereix ser ajudada? És bona persona o mala persona? Més aviat, però, hauríem de preguntar-nos: qui sóc jo per a jutjar? El judici correspon a Déu, i ell no exclou ningú. Procurem, doncs, no excloure nosaltres tampoc. Aquest va ser el gran pecat de l’home ric.
Tots tenim alguna cosa del pobre Llàtzer i alguna cosa de l’home ric. A més de la pobresa material, que afecta tanta gent, hi ha altres pobreses que ens fan patir: la soledat, els fracassos, la manca de sentit de la vida, la malaltia… Tots en patim alguna. La figura del pobre Llàtzer ens dóna llum i esperança: les nostres limitacions i sofriments no són per sempre. Fins i tot quan sembla que ningú no ens fa cas, Déu ens acompanya.
D’altra banda, tots som temptats de tancar-nos en una closca davant del sofriment dels altres. Qui de nosaltres no coneix alguna família veïna a qui han amenaçat de tallar la llum, alguna mare o algun pare separats que no dóna l’abast a tenir cura dels seus fills, alguna persona gran que necessita ajuda per anar a fer la compra o que agrairia tant una visita, un company o companya de classe que necessita una mà amiga? Hi ha moltes maneres d’ajudar: pots fer-ho amb diners, però pots fer-ho també amb una paraula, un somriure, una mica del teu temps. Però és que, a més a més, el món se’ns ha fet petit, i avui dia podem ajudar també els pobres que només coneixem a través dels mitjans de comunicació: hi ha molts projectes de cooperació amb el tercer món que esperen la nostra implicació, personal i econòmica. Tot serveix per evitar que s’eternitzi aquest immens abisme que Jesús va pronosticar entre els rics i els pobres, i que avui dia és ja una realitat.
Jordi Vila